Feia ja unes setmanes que
començava a estar al límit de les meves forces. Porto més de deu anys
treballant en aquest experiment i portant amunt i avall tot el dia aquests pals
amb objectes diversos enganxats al capdamunt. Mentre ho faig, no paro de pensar
quina ment retorçada ha estat capaç de dissenyar quelcom com això. Aquesta
pobra gent porta tota la vida dins la caverna creient que el món real és el que
els passa pel davant: les ombres que projecten els objectes que trastegem d’un
costat a l’altre. Són tan innocents, que són incapaços de qüestionar-se si hi ha
vida més enllà de les ombres. Tot plegat, m’ha fet pensar més d’un cop que
potser el nostre món real també és el resultat d’un altre experiment del que en
som víctimes i haig d’admetre que aquesta idea em turmenta més del que voldria.
Em consolo, però, pensant en la meva estimada Ermesenda: en la seva olor, en el
seu tacte i en la seva bellesa. Ben mirat, tantes qualitats en un sol ésser no
poden ser el resultat d’un engany i, què carai, si ho és, benvingut sigui!
Ahir, però,
l’experiment va viure un gir inesperat. Un dels captius, sense que sapiguem
encara com ho va fer, va ser capaç de deslliurar-se de les cadenes i sortir a
l’exterior de la caverna. Avesats com estem els treballadors al fet que mai no
passi res d’excepcional aquí a dins, hem relaxat de tal manera el nostre aguait
que la fugida del captiu ha passat totalment desapercebuda.
El recompte
matinal, fet enmig d’una confusió extrema, ha tret a la llum l’evidència: faltava
un captiu. Els nervis s’han apoderat de tots plegats, però els capatassos ens
han ordenat que continuéssim amb la feina, que l’experiment no podia aturar-se.
Han tret els fuets per amenaçar-nos i no hem tingut més remei que seguir
passejant els maleïts objectes entre la foguera i el mur que ens separa
d’aquestes infortunades ànimes. Procurant fent silenci, com gairebé sempre, hem
tornat a la feina amb la remota esperança que aquell incident fos l’inici de la
fi d’aquesta injustícia de la que som còmplices.
Tristament,
haig de dir que l’experiment ha demostrat la feblesa dels meus congèneres.
Contra tot pronòstic i encegat pel desig de fer veure la realitat als seus
companys de captiveri, el fugitiu ha tornat a mitja tarda. Aquest cop tots
estàvem a l’aguait del que podia passar, la majoria desitjàvem que allò
representés la fi d’aquest malson. Però malauradament no ha estat així. Els
companys de captiveri del valent fugitiu s’han revoltat contra ell, dient-li
que no el creien. Se n’han rigut i l’han amenaçat de matar-lo si no deixava de
dir bajanades.
Així que
l’engany continua... Però, Ermesenda, estimada, diga’m que tu ets realitat.
