Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 071. El mite de la caverna. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 071. El mite de la caverna. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 de novembre del 2015

Una feina qualsevol? (Anna Collado)

Feia ja unes setmanes que començava a estar al límit de les meves forces. Porto més de deu anys treballant en aquest experiment i portant amunt i avall tot el dia aquests pals amb objectes diversos enganxats al capdamunt. Mentre ho faig, no paro de pensar quina ment retorçada ha estat capaç de dissenyar quelcom com això. Aquesta pobra gent porta tota la vida dins la caverna creient que el món real és el que els passa pel davant: les ombres que projecten els objectes que trastegem d’un costat a l’altre. Són tan innocents, que són incapaços de qüestionar-se si hi ha vida més enllà de les ombres. Tot plegat, m’ha fet pensar més d’un cop que potser el nostre món real també és el resultat d’un altre experiment del que en som víctimes i haig d’admetre que aquesta idea em turmenta més del que voldria. Em consolo, però, pensant en la meva estimada Ermesenda: en la seva olor, en el seu tacte i en la seva bellesa. Ben mirat, tantes qualitats en un sol ésser no poden ser el resultat d’un engany i, què carai, si ho és, benvingut sigui!
Ahir, però, l’experiment va viure un gir inesperat. Un dels captius, sense que sapiguem encara com ho va fer, va ser capaç de deslliurar-se de les cadenes i sortir a l’exterior de la caverna. Avesats com estem els treballadors al fet que mai no passi res d’excepcional aquí a dins, hem relaxat de tal manera el nostre aguait que la fugida del captiu ha passat totalment desapercebuda.
El recompte matinal, fet enmig d’una confusió extrema, ha tret a la llum l’evidència: faltava un captiu. Els nervis s’han apoderat de tots plegats, però els capatassos ens han ordenat que continuéssim amb la feina, que l’experiment no podia aturar-se. Han tret els fuets per amenaçar-nos i no hem tingut més remei que seguir passejant els maleïts objectes entre la foguera i el mur que ens separa d’aquestes infortunades ànimes. Procurant fent silenci, com gairebé sempre, hem tornat a la feina amb la remota esperança que aquell incident fos l’inici de la fi d’aquesta injustícia de la que som còmplices.
Tristament, haig de dir que l’experiment ha demostrat la feblesa dels meus congèneres. Contra tot pronòstic i encegat pel desig de fer veure la realitat als seus companys de captiveri, el fugitiu ha tornat a mitja tarda. Aquest cop tots estàvem a l’aguait del que podia passar, la majoria desitjàvem que allò representés la fi d’aquest malson. Però malauradament no ha estat així. Els companys de captiveri del valent fugitiu s’han revoltat contra ell, dient-li que no el creien. Se n’han rigut i l’han amenaçat de matar-lo si no deixava de dir bajanades.
Així que l’engany continua... Però, Ermesenda, estimada, diga’m que tu ets realitat.

Cau d’ombres (Antònia García)

Mireu-vos-els, encadenats de tal manera que no poden girar el cap ni amb prou feines es poden moure. Són els presoners d'aquesta cova. Hi són des de sempre, no tenen record d'altra cosa tret de la companyia dels que estan lligats com ells, de cara al fons d'aquest catau on veuen unes figures fosques de contorns imprecisos que es mouen, que van passant d'un costat a l'altre de la paret, sobre la claror groguenca que il·lumina la roca. Aquest fons de cova fa de tornaveu i, de vegades, unes paraules arriben als presoners, que pensen que qui parla són les ombres.
Jo sóc una d'aquestes figures negroses. Una ombra. Tinc forma humana, vestida amb una túnica curta. Duc a la mà un arc i dues fletxes. Em segueixen una ombra amb figura de gos i d'altres ombres amb figura humana. Per als dissortats que em miren, tinc la condició de ser un ésser real amb veu pròpia, amb moviment propi. Tinc també la condició de ser només una ombra, la projecció de la forma d'un objecte que imita un home: una estàtua de pedra, posada a contrallum entre un foc encès situat cap a la meitat de la cova i el fons de la cavitat. Així, doncs, estic encadenada a la paret del fons de la cova, encara que no tingui cadenes; sóc presonera de la llum del foc i de la duresa de la pedra.
Els pobres captius imaginen que les ombres tenen cos, perquè veuen que es mouen i senten que parlen. No poden capir que són estàtues fetes de pedra o figures fetes de fusta, les que en tenen. I que aquests cossos són fabricats per persones de veritat, amb el cos de carn i ossos com els d'ells. Són aquestes persones, lliures de cadenes, les que parlen i passegen els objectes per damunt d'un mur més alt que elles i fan que les ombres dels objectes es projectin al fons de la cavorca.
Els presoners tampoc saben que més enfora de la foguera hi ha una rampa que du a l'entrada de la balma, a l'exterior de la terra, on hi ha la realitat visible: el cel, la llum, el sol, els arbres i les cases on viuen les persones, aquests altres éssers reals que són vius, que es mouen i parlen.
Però d'aquest món tan meravellós, ni jo ni les meves companyes ombres no n'hauríem tingut esment si no fos que una persona, un mestre, va aconseguir alliberar un dels presoners i el va fer sortir de la cavitat. Un cop a fora, va experimentar el dolor de l'adaptació a la realitat i el goig de l'adquisició del coneixement. Passat aquell dolor, va pensar que allò tan fantàstic que ell havia descobert, el coneixement, l'havien de descobrir també els seus germans encadenats i va tornar a entrar a la balma. Els ho va explicar tot, però els seus germans no se'l van creure. No van voler de cap de les maneres deixar aquell món seu, les ombres de la paret, l'eco de les veus, les cadenes... I van decidir eliminar aquell germà seu que els pertorbava.
Mireu-vos-els. Pobres desgraciats que no volen trencar la seva rutina ni fer l'esforç per alliberar-se de l'esclavatge. Prefereixen continuar igual, esguardant-me, contemplant les ombres projectades que ells es pensen que són éssers reals. Oh, com m'indigna el seu comportament! Ells, que podrien fer-ho, no volen intentar buscar la llibertat! Sempre costa canviar, és cert. Però després... Després, el gaudi més gran!
I ara, mireu-me a mi. No tinc cos. Sóc l'ombra d'una estàtua. Si l'estàtua desaparegués, o si s'apagués el foc, jo deixaria d'existir. Mentrestant, visc arrapada a la paret del fons de la cova. No tinc manera de sortir-ne. Com m'agradaria tenir cos i provar d'arribar a fora! Però no puc, només puc ser una ombra presonera en aquest cau, amb l'existència que em dóna l'escassa llum de les flames mentre la major part de la caverna continua plena de tenebres.

La caverna de Plató (Carme Marquès)

Plató neix a Atenes l’any 428 o 427 a.c. en el si d’una família aristocràtica. De primer voldria fer la definició de la Caverna i els seus elements:
CAVERNA: és el món sensible on els homes viuen entabanats i confiats del coneixement vers de las coses fiables.
PRESONERS: Homes ignorants que menen la vida mitjançant el coneixement aparent. És la metàfora dels éssers humans.
CADENES: simbolitzen el cos; ens mantenen lligats a la ignorància.
OMBRES: són els prejudicis, especulacions i imatges distorsionades de la realitat.
LA PUJADA: el procés educatiu és gradual i difícil.
LLUM DEL SOL: ens permet conèixer les coses. És l’idea del bé. “En un món intel·ligible lo últim que es percep, i amb prou feina és la idea del bé”. És causa recta la bellesa del coneixement vertader, la virtuositat i el que és just.
OMPLIR-SE ELS ULLS DE TENEBRES: qui ha aconseguit el coneixement real li costa tornar a educar l’ànima a las coses terrenals i materials. La figura del filòsof.

CAVERNA ACTUAL

De fa molt de temps me n’adono de la manipulació dels mitjans de comunicació i dels moderníssims aparells de comunicació que utilitzem. Com moderns presoners quedem bocabadats contemplant les imatges que sorgeixen a ritme desenfrenat.
M’imagino les ments captivades per les imatges sordes a qualssevol pensament. Aquestes ments queden anul·lades, adormides. No hi son per iniciar el procés natural cap al coneixement que els permetria entendre el sentit de les coses, esbrinar el per què són així i no d’un altra manera, cercar la veritat el bé i la justícia.
En fi captar la llum, sortir de la foscor de la caverna i aconseguir alliberar-se del sistema que els manipula com si fóssim un ramat de bens.

IDEES GLOBALS O SIGNIFICAT

L’al·legoria de la caverna és el procés de la ignorància al coneixement. L’existència de dos mons oposats: el món de les idees versus el món sensible. L’educació i la filosofia com a mitjà o font per abastar el coneixement o saviesa.
Plató diu: Des de la infantesa som presoners de la cultura, religió i civilització. Ens són donades respostes a les preguntes fonamentals: què és l’amor, una bona família o qui és Déu. La filosofia de moda que avui es dóna a les escoles, dita pragmatisme, és la idea de que no podem transcendir els temps i la cultura que hem de conformar-nos amb el món que ens és donat. Plató ho veuria com una manera d’acomodar-se a les ombres de la nostra cova.
Cal treure la gent de la cova perquè no vegin les ombres, sinó la realitat sota la llum del sol. 

LA CULTURA US FARÀ LLIURES.

La caverna de Plató o llibertat (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny
Fa temps que sóc aquí,
ja hi vaig néixer,
ja he perdut la noció
del temps... Quina foscor!
Tot aquí és erm,
només puc mirar cap ací,
tot és paret.
Rere meu hi ha un foc,
alimentat constantment,
mai no s'apaga.
No fa fred en aquest lloc,
ni calor tampoc.
Això del món també ens separa.
Les flames reflectides
a la paret de davant meu,
em mostren, divertides,
un seguit de plats, gerres, forquilles,
objectes plans.
Això és morir en vida...!
Qui se'n conforma,
sent jove i fort?
Qui no tindrà envestida
per acabar amb aquests
enormes dibuixos fets pel foc...?
Un bon ancià
m'ha agafat de la mà
i ara, en silenci, em guia
cap a la paret, sense replà,
després d'haver trencat
amb ses mans fortes
les anelles dels meus peus i mans.
Ningú no ens mira,
ningú no ens veu
i per l'esquerda estreta
passo el meu cos secardinenc.
De sobte ja sóc lliure.
Tremolant, els meus peus
es fixen a la terra ferma,
fent passes tremoloses,
endins d'una lluminosa nit.
Són més clares les estrelles
que les fosques estelles
d'aquell foc artificial
i allà, al fons, una claror es prepara,
tenyint el cel vermell,
que era tan blau.
Els meus ulls, fets en aquell antre,
no resisteixen la claror
i els tanco.
Però, primer l'un, després l'altre,
per fi poden contemplar
la formosa albada.
Això és vida...! Allà era mort!
Quina ignorància de les coses
ens fan veure els déus en el forat!
Ací, fora de l'antre,
respiro, per fi, la llibertat.
Passejaré per la gespa florida,
menjaré de les fruites prohibides,
cantaré amb els ocells cada sortida
de l'astre rei, Apol∙lo gloriós!
I gràcies al bon mestre,
de cabells blancs i cos pres i condemnat
pels enemics del poble,
pels contraris a la nostra llibertat,
al nostre lliure albir,
podré gaudir d'aquest edèn
tan desitjat.

Nosaltres també sortirem de la caverna,
també cridarem amb veu ben ferma,
després de tres­cents anys de l'esclavatge,
tornant d'aquella cova negra,
acabant el gran viatge
cercant la claredat.
Cridarem amb veu ben plena:

LLIBERTAT!

LLIBERTAT!