Isabel Cinc Hores (Àngels Segú)

Una vegada, en un poble al nord del massís de les Gavarres i al sud del massís de les Cadiretes, hi havia una zona on les alzines sureres eren abundants, on es va explotar aquest recurs i es va activar la indústria surera. Hi va haver molta activitat relacionada amb aquesta tasca. En aquelles fàbriques es treballava en condicions clarament abusives, com a totes les fàbriques d’arreu del món, però aquestes eren encara pitjors, segons de quin membre de la família es tractava, ja que no obtenien la  mateixa retribució per les mateixes hores. Us sembla estrany?

En aquest context, Isabel Vila, una noia nascuda a Calonge que va anar a Llagostera, amb la seva família, per a contribuir al creixement demogràfic d’aquella localitat dedicada a la fabricació de taps de suro, no se sap a quina edat va començar a treballar, però el que sí és cert és que el ritme i les condicions que imposava la feina eren infrahumans, en uns tallers on sovint les matèries que es  manipulaven eren tòxiques. Bo i així, ella encara trobava temps per a estudiar i visitar malalts.

Eren temps de disturbis a tota Europa, que es van anomenar la Primavera dels Pobles i a l’Estat Espanyol, la Gloriosa, com no podia ser d’altra manera. Aquí gairebé tot és gloriós. Doncs bé, amb tot aquest guirigall, la Isabel va voler prendre partit, però com a dona que era, va votar en contra de  l'ús de les armes i, per això, va ser acusada de covarda; per tant, va decidir que aniria on anessin tots: “Vosaltres amb fusells, jo amb benes”. I així ho va fer, va aconseguir material per a guarir ferits i amb un grup de noies va anar amb els federals a la Bisbal.

Va estar en una batalla que ha fet història, coneguda com “El foc de la Bisbal”, amb canons portats de Sant Feliu de Guíxols. Van aguantar bé, però el líder, que era de Llagostera, va ser detingut a traïció i tot se’n va anar en orris. Els que suposadament eren els rebels, es van dispersar i la Isabel Vila va tornar amb la cua entre les cames, a la força, d'on havia vingut.

No obstant això, ella no es va donar per vençuda i va firmar un manifest amb 800 dones de Llagostera, per demanar l’abolició de les quintes, la separació de poders i altres minúcies, que no varen ser aprovades, és clar. També va participar en el míting internacional de Sant Feliu i sembla que se’n va sortir força bé. Això era anar contra corrent, i més per a una dona d’aquella època, però ella tenia les idees clares, volia una societat  més justa i igualitària.

Va ser una dona valenta, que el 1873 va tenir el seu moment més intens quan va exigir que s’apliqués una normativa que reduís a 5 hores la jornada laboral dels nens menors de 13 anys, un repte que no va aconseguir, no va ser compresa, ningú va entendre que als nens els calien eines per a créixer i temps per a estudiar. De seguida se la va conèixer com a Isabel Cinc Hores. Una revolucionària del segle XIX, de qui no en sabem quasi res.

La Isabel va haver d’emigrar a Carcassona, on gràcies a la família on va anar a parar va poder estudiar magisteri i va fer classes de castellà. Quan va poder tornar, va anar a Barcelona i més tard s’instal·là a Sabadell en una escola laica pertanyent a la Institución Libre de Enseñanza i al cap d’un any ja era directora d'aquella institució, que seguia uns principis pedagògics d’una profunda renovació per a l’època.

Tanmateix, podem dir que Isabel Vila va ser la primera sindicalista catalana i la primera directora d’escola, una gran pedagoga que no va deixar descendència. Quasi no tenim referències del seu llegat. Això és el que ha passat a la major part de les dones que han fet història. Però el cançoner popular sempre ens en deixa un tastet.

 

No hi ha dones al món com les de Llagostera

que pels republicans van portar bandera.

No hi ha dones al món com la Isabel Cinc Hores

que pels republicans va caminar vuit hores.

 

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

 

P. D.

Com que és un fet que jo no coneixia, m’ha semblat interessant d’exposar-lo. M’hagués agradat més poder-vos-ho fer molt més amè, però aquesta és una habilitat que he d’adquirir, espero fer-ho de mica en mica que és com s’omple la pica.

Mona de Pasqua (Àngels Segú)

Doncs bé, la mona de Pasqua és una tradició ben viva que acumula segles d’història i que ha anat evolucionant al llarg del temps. Segons l’antropòleg Josep Fornés, l’origen i el sentit d’aquesta celebració posa en relleu la importància del padrí com a figura protectora, i garant en cas necessari de la supervivència del fillol, en una època en què la medicina, poc evolucionada, era gairebé   inexistent.

   Tenim algunes referències d’aquesta menja des del segle XV, però l’origen de la paraula no és clar, “mona “ tant podria venir de l'àrab, com del llatí o del grec; però en qualsevol cas es referia a una ofrena o regal. De totes maneres, no era ni de bon tros com la coneixem ara, era una rosca com de brioix ensucrat, amb ous durs, el nombre dels quals venia determinat per l’edat de l’infant, un per cada any. El ritual de la mona era com de renovació del compromís del padrí, per això ho solia ser l’avi o l'oncle. En alguns indrets de la nostra geografia acostumen a dir padrins als avis.

La mona tradicional amb ous durs, els pastissers l’anomenen “cristina”. Fins que no va arribar la xocolata d’Amèrica i a mesura que va anar evolucionant el procés de fabricació dels pastissers, no es va introduir. Sembla que qui ho va fer va ser, als voltants de l’any 1930, el pastisser anomenat Lluís Santapau. D'aleshores ençà, alguns pastissers han arribat a fer autèntiques obres d’art i ens han delectat amb els seus aparadors amb aquestes obres magistrals.

Tot o gairebé tot, té el seu temps, i aquells aparadors plens d’enginy amb aquelles obres d’art s’han esvaït. Ara són plens de figures fetes amb motlles que sembla que se’ls passin l’un a l’altre. Jo, encara d’alguna manera enyoro la mona que el padrí de la meva germana li duia cada any, una rosca amb ous durs i algun que altre plomall, i tant a ella com a mi se'ns feia estrany que li digués mona, havent vist, embadalides, aquells espectaculars aparadors amb monumentals figures de xocolata exposades amb gran mestria.

Ara sé que aquella era l’autèntica mona, i com que, a més, era feta per les mans d’aquell home que, com els avantpassats, seguia la tradició i amb el seu posat senzill ens feia ballar el vals amb tanta o més mestria que aquells pastissers que amb els mitjans que tenien al seu abast i molta destresa, havien aconseguit que una tradició ancestral hagués arribat als nostres dies.

 De la Pasqua Florida o del Dilluns de Pasqua o dia de la mona, digueu-li com vulgueu, hem fet d’aquest dia una exuberància, hi ha qui en rep moltes i d’altres que no en reben cap, però què hi farem, això és la societat de consum, perquè algunes mones ni tan sols són un pastís, sinó les  figures de xocolata molt monumentals, però totes fetes amb motlles, quasi totes iguals, d'algun personatge televisiu o esportiu, molt ben embolcallades, amb més o menys mestria segons la categoria del pastisser. Evidentment, els nens i les nenes la reben amb molta il·lusió i per tant, això ja és important. El que n’acaben fent després, això ja són figues d’un altre paner...

Un matí de març (Àngels Segú)

 Vàrem decidir plegats fer aquell cap de setmana a la muntanya. Ja sabíem tots dos on anàvem, o no, però que aquells dies  podien ser decisius, depenia del que havíem decidit, o algun factor extern  podia influir amb el que esdevingués els propers anys de la nostra existència. La veritat és que estava amoïnada i confusa, sense gairebé saber quin camí prendre. Per què havíem escollit aquell lloc? A tots dos ens agradava la naturalesa, però quin era el desig que ens havia dut fins allà? La veritat, encara no ho sé...

Quan me’n vaig adonar, érem en una casa al mig del no res, embolcallats de garrigars. Per poder-hi entrar vàrem haver d'utilitzar un rasclet, ho vàrem fer amb aquell aparell perquè era el que dúiem a la motxilla. Tot i que ja ens havien advertit que era un lloc una mica inhòspit, em vaig adonar de seguida que s’havien quedat curts, els garrics son molt macos quan els albires de lluny, però de prop us asseguro que gens. Tot i així, cap a dins que ens vam ficar.

Era un matí gelat de finals de març. Encara que ja entrada la primavera, feia fred. Tot just la claror del dia començava a filtrar-se per la finestra. Em va despertar i vaig pensar que potser no havia estat encertat, escollir aquell indret, però no hi havia retorn. Que la casa no tenia les millors condicions, era evident, però no era per això que érem allà. Hi havíem anat per a sentir i descobrir noves sensacions, per a  passar-ho bé i vaig decidir que faria tot el que estigués a les meves mans per a aconseguir-ho.

Com us deia, aquell matí que em vaig despertar al costat del Joan, en aquella casa on gairebé tot grinyolava, i per acabar-ho d’adobar, no hi havia llum elèctrica i ens haguérem de llevar a les  palpentes. Ell, com sempre, hauria volgut esmunyir-se i quedar-se en aquell racó de món tot el dia, però no li vaig deixar fer, érem allà per a alguna cosa més que passar-nos el dia al llit. Que seria molt romàntic..., això és el que em va vendre i, la veritat, el sopar a la llum de les espelmes, va estar força bé, però qui el va preparar? I el que va venir a darrere, sense llum... va ser bufar i fer ampolles. Aleshores no la vam trobar a faltar, la llum, ves per on.

Després d’haver esmorzat, amb tota la parsimònia del món, per part del Joan, com que no es volia moure, ni del llit, vaig haver d'insistir per a aconseguir-ho i vàrem emprendre cap al corriol que ens havia de dur a les pistes d’esquí. Carregats com anàvem, ens va ser difícil fer via i quan ho vàrem aconseguir el sol enlluernador no ens deixava veure més enllà del nas.

Quan vam arribar a les pistes, estàvem tan esgotats que quasi no teníem esma per posar-nos els esquís, però això ens va costar menys que sortir d’aquell indret i quan vaig veure la cara pigallada del Joan lliscant vall avall, xalar-se com un xiquet fent xerrics amb els esquís quan fregaven la neu, amb aquell posat de nen que no havia trencat mai cap plat, em va encisar  tant...!

Ja han passat dos anys des que vàrem anar a aquella casa, enmig del no res, plena de xerrics i garrics, que tot grinyolava, però a les palpentes segons què va molt millor i com que ara ja ens hem après el camí del corriol, en passem més via. Per això, cada dos per tres fem una escapada i recordem aquell dia que potser no va ser perfecte, però sí decisiu per a nosaltres. Tota una experiència de sensacions... Però només nostres, això és el que les fa diferents.

Tornaran els carrers plens (Àngels Segú)

 Quan acabi tot o més ben dit, quan tot comenci de nou, tornaran a omplir-se els carrers, però és que es poden omplir els carrers més que ara? Jo crec que no, el que serà més difícil és que s’omplin amb il·lusió i confiança.

Ja ha passat més d’un any des que ens varen confinar. Aleshores aquells dies sí que varen ser o estar (mai o gairebé mai no sé quina és la diferència entre aquests dos verbs, tot un dilema per a mi molt difícil de resoldre, que sempre em genera dubtes).

Tornaré al tema que ens ocupa sobre els carrers plens. Jo, què voleu que us digui, crec que els carrers per a mi ja són prou plens. He mirat de donar-hi voltes per no haver de posar cap dels dos verbs fatídics i no me n’he sortit... Sempre som o estem en algun lloc, però on és la clau per poder esbrinar la diferència, això ja son figues d’un altre paner.

Ara fa un any, aquells dies que ens varen dir que si ens quedàvem tots a casa, tot aniria bé, i bé va anar per a alguns, però no tots han pogut dir-ho; des de la finestra, es divisava tot o gairebé tot el veïnat, almenys els més propers o els que la línia dels ulls podia divisar i podies esbrinar, d’alguns d’ells, molt més del que ens podíem haver  imaginat en molts anys de vida en aquell entorn que ens era molt proper, però que gairebé no coneixíem.

Des dels balcons plens de vida, s’endevinava tot allò que deien i que no deien, els veïns i els fills que tenien, la música que escoltaven i fins i tot el seu grau de tolerància. En cada mot buscava irònicament un significat que no sempre obtenia, per molt que parés l’orella, durant l’últim raig de sol quan gairebé tots sortíem a saludar-nos i ens posàvem falta si algun dia faltava un de nosaltres. Van ser uns dies de germanor, que algun dia s’haurà de posar en valor.

Jo crec que aquells dies varen ser de retrobament, em van dur  a la infància, quan es feia més vida als carrers, quan encara no eren gaire plens, però en canvi eren plens de vida i ara que tornen a ser plens, però plens de què, de nostàlgia de tot allò que no tenim i que ens manca, però ho veiem com una absència, que no sempre ho és, ja que mai ho havíem tingut, encara que molts dels anuncis de la TV ens ho hagi fet creure.

No obstant això, ja no recordo gairebé com hem anat tornant a la nova normalitat, com diuen ara alguns, perquè unes vegades ens fan anar endavant i d’altres vegades enrere, per salvar no se sap gaire bé què, la veritat és que jo quasi m’estimo més seguir com al principi i no fer excepcions, per a mi és més important sortir aviat d’aquest malson, que no anar fent cops de cec per a no anar enlloc.

Tot i que ja ha passat un any llarg, i ara sembla ser que ja som al final del túnel, què voleu que us digui, jo no tinc gaires ganes que els carres estiguin plens, que plens ja n’estan i moltes vegades fins i tot massa. Del que de veritat tinc ganes és que es puguin tornar a fer totes les activitats que vàrem haver de deixar arxivades, per un temps, que se’ns està fent, almenys per  a mi, molt llarg.

Els somnis (Àngels Segu)

 Què son els somnis? Són imaginació desbordada o tenen algun significat real, alguna vivència frustrada o algun estigma interior que ens ha marcat per la resta de l’existència, qui sap el  què ens volen dir els somnis, quan els tenim, ens volen dir alguna cosa...

Quan dormim o almenys és el què em passa a mi, gairebé mai sé si somio o no, la veritat és que quasi mai sé si ho faig , i al cap d’una estona ja no sé de què anava, i si alguna vagada em desperto és perquè m’ha sobresaltat el seu contingut,  però el record em dura uns instants.

Tot i que segons Freud el pare del psicoanàlisis, que va capgira la psiquiatria, va esbrinar i va assegurar que sembla ser que els somnis son part tot d’allò, que ens preocupa i saber-los interpretar tota una ciència, però en la vida real, no sé jo si ens resolent alguna cosa o més aviat ens confonen. A mi és el que me sol passar.

Us explicaré un somni que vaig tenir ara no fa gaires dies, que com que ja tenia present que havia d’escriure sobre els somnis, vaig pensar, a veure si soc capaç de retenir-lo i sembla que ho vaig aconseguir: bes per on, ja no sé com acaba, però miraré de fer-vos-en cinc cèntims.

Anava jo caminant amb un amic, que per cert ja no hi és en aquest món i per desgràcia va tenir un final molt poc habitual, que ara m’estimo més no explicar-vos per no estendre’m massa,  i com us deia, li vaig dir aquell noi, que  estava cansada, i em va dur a collibè, una bona estona i després li vaig demanar alguna cosa absurda, que ja no recordo quina és i també, m’ho va concedir. Tot plegat molt estrany, com la majoria de somnis.

Quina mena de màgia simbòlica hi ha dins dels nostres serveis, que escruta el nostre interior i ens sacseja i ens fa viure esdeveniments absurds,  tot un misteri, aquest potser més gran que el de la santíssima trinitat, jo ja  no sé gairebé com surti-me’n d’aquesta, tot un embolic per experts.

De totes maneres somiar, jo crec que és bo i deixar anar els pensaments i somiar truites com diu una de les nostres dites és fins i tot relaxant; això jo crec que ho sabien fer molt bé els escriptors de la literatura antiga, en tenim una bona representació, amb el Somni d’una Nit d’Estiu de Shakespeare: una història envolada de misteri i somni en un entorn molt suggerent.

En el transcurs de l’obra, tot sembla  estrany i difícil d’entendre, però com l’obra està com en un somni, res sembla inversemblant, tot i que ven mirat potser Shakespeare ja ens volia dir que tot somni  té el seu significat?

Ens perdérem per Collserola (Àngels Segu)

Un diumenge de novembre, a primera hora del matí. Sí que recordo que ens vàrem llevar ben d’hora,  havíem d'estar al bosc a trenc d’alba, el pare amb això era molt disciplinat i no feia cas de res ni de ningú. Havíem d'estar al bosc els primers, no fos cas que s'emportessin els bolets els altres.

Aquesta solia ser la seva activitat dominical en època de collita, que quasi sempre era pel mes de novembre. A casa era com un ritual en aquella època, quan jo era petita. Quasi sempre hi anaven els homes sols, però alguna vegada ho fèiem tota la família en pla d’excursió.

Doncs, com us deia, aquell diumenge del mes de novembre de mitjans dels anys 50, vàrem sortir de casa que encara era de nit i després de creuar la via del tren, de l'estació del Clot, la Meridiana, perquè vivíem al carrer Sant Joan de Malta i quedava quasi al davant de Ca la Vila, enfilàrem el carrer Muntanya amunt, aquí segurament ens trobàrem amb el meu oncle i el meu cosí.

Tot això, ho fèiem carregats amb els cistells de collir bolets i el menjar del dia. M’he quedat a dalt de tot del carrer Muntanya que surt cap al passeig de Maragall i davant d'un ambulatori de la Seguretat Social, on abans hi havia hagut una clínica que es deia Victòria, i allí es podia agafar el tramvia que duia a Horta, però com que havíem sortit d’hora, ben d’hora, el tramvia encara no funcionava, i vàrem seguir tot el passeig caminant.

Però, és clar, el recorregut encara no havia acabat, ja que, en arribar a Horta, vàrem seguir amunt passant pel carrer Campoamor fins a arribar a la carretera de Cerdanyola, que la vam fer sense cap problema, ja que no hi va passar cap cotxe ni cap ciclista. Com podeu comprovar, fins a aquell moment, tot anava com havia d’anar.

Al capdamunt de la carena, arribant a Can Valldaura vàrem començar a baixar fins a la font dels Caçadors, a la vora de Can Sardà, un passeig molt maco de fer si omples els cistells, però sembla ser que no va estar així aquell dia i el meu pare no volia tornar sense haver acomplert els seus objectius, omplir els cistells.   

A prop de la font que us deia hi havia una caseta que era de propietat o usdefruit, això no ho tinc gaire clar. Era evident, però, que els socis de l’Harmonia, que era una societat que tenia la seu a Horta, tenien unes claus i podien fer servir tots els utensilis casolans que hi havia a dins i una taula molt llarga.

Tot va anar força bé, però en havent dinat, el pare va voler caçar més bolets. La mare es va quedar a recollir tots els estris del menjar i després, junt amb els més petits, que érem el meu cosí, la meva germana i una servidora, vam anar a trobar el pare, que ens havia advertit que quan arribéssim en una bifurcació, amb dos camins, agaféssim el camí més lleig, que semblava que no duia enlloc, que aquell era el bo, el que ens duria, al cap d’amunt, pels volts de Can Valldaura, on ens trobaríem.

Tot i les recomanacions, vàrem fer tot el contrari, i quasi sense adonar-nos-en, ens posàrem en un camí sense sortida, enmig del bosc, quan ja començava a fer-se fosc i quasi no podíem fer ni un pas, cap a cap costat. No sabíem per on tirar i aleshores la meva mare es va posar a cridar, Josep, Josep! i al cap i a la fi, els crits li varen servir, ja que des de dalt de la muntanya la varen sentir i el meu pare ens digué que no ens moguéssim més que ja ens baixava a buscar.

Va ser un final feliç, o com havia de ser, però jo sempre que hi penso, el que més recordo són els crits de la mare i l’advertència del pare que no anéssim pel camí fàcil, que aquell era enganyós, que tot d’una es convertia en un camí sense sortida. Us he explicat força detallat el recorregut, no perquè me'n recordi de tot el que vàrem fer aquell dia. L’itinerari el sé perquè el vaig fer moltes vegades en aquells anys, però no us puc dir el que vam menjar, ni a què vam jugar, perquè no ho sé, no em recordo de gairebé res.

El que recordo són els crits de la mare i les advertències del pare. Els records sempre són efímers, però hi ha coses que es queden en el fons del subconscient i això és el que no s’esborra mai. 

Lluís I anomenat el Pietós havia nascut l’any 778 a Garona, que formava part de l’estat carolingi d’Aquitània, fill de l’emperador Carlemany. Tot i que no ocupava el primer lloc en la línia successòria, les conteses i conflictes el convertiren en el relleu del seu pare.

En una campanya militar per recuperar un territori fronterer situat entre el Ter i el Llobregat, va aconseguir entrar a la ciutat de Barcelona. Una Barcelona que, encara que dominada pels àrabs, era governada pels patricis urbans descendents dels romans visigots que no s’havien exiliat durant l’ocupació àrab.

Lluís va negociar amb les elits, fins i tot amb les de la comunitat jueva de Barcelona. Aquest acord va quedar reflectit en el nomenament del primer comte que va recaure en la figura de Berà o Bernat, cosí segon de Lluís el Pietós, però a la vegada descendent de les oligarquies tarraconenses.

L’any 840 moria a Ingelheim, on actualment està situat un Land alemany, Lluís I rei dels francs i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, que també va ser fundador del comtat de Barcelona.

Tanmateix, tot i ser fets molt rellevants de la nostra història o de la història d’Europa, no hem d’oblidar, o jo així ho penso, que tot fet històric té la rellevància que vulguem donar-li, ja que com hem pogut veure al llar dels segles, tot o gairebé tot ha estat distorsionat segons qui hagi escrit aquell episodi, i que cada època ha estat diferent segons les circumstàncies del moment.

És força evident que l’imperi que dominava en aquell moment, al sud de França, era el de Carlemany. Tots els territoris es conquerien amb guerres i les conquestes en localitats petites eren quasi sense resistència, la gent d’aquells territoris no sabien gairebé a quin senyor havien de servir i els guerrers arrasaven per allà on passaven i n’abusaven, ja hi eren per fer-ho.

No obstant això, no podem oblidar que també hi havia grans pensadors a qui no sempre se’ls feia cas i de vegades eren poc considerats, creien que les seves teories eren bajanades; alguns fins i tot  varen ser ignorats, marginats i denigrats, sobretot si no eren fidels al rei que hi havia de torn.

Tot i així, hem arribat fins a aquí gràcies a molts d’ells, dels guerrers i dels pensadors, amb els seus defectes i les seves virtuts, que de ben segur alguna en tenien, però no crec que fos la de la misericòrdia vers el proïsme. Eren éssers dominats per la cobdícia, que feien servir la força per a aconseguir les seves ambicions, però arribaven a acords amb els seus adversaris, quan no ho tenien prou clar.

Tot plegat, un galimaties impressionant. Ara bé, els reis els coronava el Papa i aquest rei va ser coronat pel papa Esteve IV, un nom força normalet, per l’època. Com veieu, ens varen fer aprendre, almenys a mi, els reis gots i quasi no ens ensenyaren la història dels romans, i dels jueus ni parlar-ne, com que anaven a la seva, no eren guerrers i en sabien molt, de fer negocis, els expulsaven de tot arreu quan els convenia i es quedaven amb totes les seves possessions i riqueses. Així hem arribat fins aquí... Però la història continua...

Nadal diferent (Àngels Segu)

En un principi, quan tot estava per esbrinar, es vivia molt lligat als cicles naturals i també es vivia tot jugant amb la sort, demanant que la terra i el temps i, sobretot, el sol, fos propici per a adquirir una bona collita.

Les dates del Nadal giren al voltant del solstici d'hivern. El dia que la nit era més llarga es commemorava el naixement del sol, entre el 21 i el 22 de desembre; eren unes dates que se celebraven a totes les cultures, ja que es considerava el sol com a part essencial de la natura.

Abans que es visqués lligats als cicles naturals, quan encara no es vivia del que ens donava la terra, els habitants del planeta eren nòmades, collien i caçaven el que trobaven i estava al seu abast. És molt possible que ja aleshores en aquells temps tan inhòspits ja es commemorés o es fes alguna celebració d'alguna índole.

La tradició cristiana va connectar amb aquestes dates considerant que aquell naixement, el de Jesús, va portar llum al món, coincidint aquest esdeveniment amb el solstici d’hivern, ja que sembla ser que el dia 28 de desembre els cristians van fugir de Betlem, perquè Herodes va fer matar els innocents, els nens més petits. Així és com s’explica des d’un punt de vista bíblic.

A dia d’avui, en la nostra cultura encara hi és present una arrel cristiana, fins i tot per tots aquells que no són practicants i es consideren agnòstics, és una realitat que forma part del que en diríem esperit nadalenc, és com tornar una mica als nostres orígens com un sentiment de pertinença a una comunitat.

El Nadal ha estat un esdeveniment que sempre ha implicat molt els nens i això l'ha fet una festa molt entranyable, els nens el viuen amb molta il·lusió i això fa que la família s’aboqui amb una mena de goig col·lectiu que els involucra a tots i es retroben per aquestes dates any rere any tot esperant un món millor.

El que significa el Nadal, de veritat que no sé ben bé com descriure-ho, és dins nostre, és un conjunt de sentiments, una emoció, un desig, uns dies de trobades amb persones que de vegades fa temps que no veiem, però que desitgem que continuïn en les nostres vides, encara que moltes  vegades haguem tingut les nostres diferències personals.

Ara bé, no podem obviar que unes bones festes van ben acompanyades d’una taula ben parada, amb menges exquisides i postres selectes, tot plegat regat amb vins i escumosos de qualitat, i això, vulguem o no vulguem, dependrà una mica del poder adquisitiu de cada un de nosaltres, això és evident.

Crec, també, que aquest any serà força diferent. És possible, i potser seria el més raonable, que hi hagin famílies que no es puguin retrobar, uns perquè són lluny i d'altres perquè formen bombolles molt diferents i el sentit comú diu que és molt millor que no es retrobin. Potser l’esperit de Nadal aquest any l’haurem de deixar per una altra època. Fins i tot amb això, haurem marcat un nou esperit nadalenc?

El dia a dia de la vida d'un gos (Àngels Segú)

Avui és un dia calorós i no tinc gens ni mica de ganes de sortir, però ells, tant si vull com si no vull, em trauran a passejar. I no un cop, sinó tres. Vinga, que no estat res. I així un dia i un altre.

    Què us puc explicar! Ho fan per mi, això és el que diuen, però el que és cert és que ell, el marit de la Dolors, en té sempre més ganes que jo. Perquè ja em direu per quins set sous ha de sortir cada dia a les set del matí. En un dia com avui, es podria explicar, perquè, realment, si no és a les set, no hi haurà cap altra hora que faci de bon sortir.

    Però ell, tossut que tossut, cap al carrer, encara que jo estiri la corretja cap a dins. Jo ja puc manifestar l’enuig, i les meves poques ganes de fer un tomb, que a ell tant se li'n dóna; el que més por li fa, és que se m’escapi el pipí.

    Aquesta és l’única realitat que jo observo, i no pas la preocupació que em faig vell, que si camino a poc a poc, i totes aquestes lletanies que va explicant quan es troba un conegut. Que jo ja no pugui córrer com feia abans, se li'n refot, això està clar! Perquè el que ell veritablement desitja és sortir de casa com més aviat millor.

    És el que ha fet sempre, i no pot canviar, això no ho reconeixerà mai. Jo, en canvi, a mesura que em vaig fent gran, no m’importa no sortir gaire, tant se val si se m’escapa una mica de pipí; que el reculli, que no costa tant!

    Jo ara m’estava recordant d'aquella vegada que el seu nebot es va a quedar a dormir. Ja fa uns anys, d’això, però encara me’n recordo com si fos avui! Em va fer tanta ràbia, que per culpa d’aquell vailet s’endarrerís la meva passejada, que vaig anar al llit on s'havia gitat el menut, i hi vaig fer les meves necessitats, sense cap angúnia. Hi tenia dret. Oi que sí? Jo, aleshores, era jove i juganer i em calia sortir aviat. I no em feien ni cas per culpa d’un menut que no aixecava dos pams de terra.

    Però, quina va ser la meva sorpresa, quan vaig comprovar que l’enuig va recaure damunt del meu rival, d’aquell petit i insignificant competidor, que va acaparar totes les carícies d’aquell dia. Ni la glòria de marcar el meu territori, no em va deixar, aquell esbós d’home, el futur component dels éssers humans que un dia no tan llunyà decidirà a quina hora he de sortir a fer el tomb!

    Això és la vida dels gossos. Mai no decidim res i ens fan creure tot el contrari...

Sol com un mussol (Àngels Segu)

Arribar a la frontera no ens havia estat gens fàcil, i això no obstant, tots vam sentir un esglai de satisfacció quan algú ens va dir: “Ja està tot resolt”. Això és el que ens pensàvem.

            Ens havíem cregut veritablement que a la frontera ens rebrien amb els braços oberts i no ha estat així, ans al contrari.

            A mesura que va transcorrent el dia, ens adonem de la magnitud de la tragèdia. I l'èxode ens ha resultat més dolorós. Res ni ningú no ens donarà un cop de mà... Som un número més dins de les riuades de gent que la volen creuar i passar pels sedassos duaners, tot un hàndicap.

            En aquest trajecte quasi infernal per anar enlloc, m'adono que les expressions són d'esperança, però, tothom ho aconseguirà? Aquest és el dilema: qui batrà el sedàs per fer el triatge? Qui decidirà el seu destí, i el de totes aquelles persones que d'una manera o d'una altra lluitaren per ser lliures?

            Tot un seguit de moments viscuts afluïen a la meva memòria. Totes les vicissituds dutes a terme amb mestria per alguns companys de lluita i la pròpia habilitat per aconseguir que el trajecte fos al més amable i acollidor possible, tocava a la seva fi. Queden enrere tot els fets de la vida que han deixat senyal... Els moments històrics viscuts, amb els seus errors i encerts.

            Ara tot queda enrere, la recança es barreja amb l'alegria. Ja hem passat la ratlla que ens allunya del passat. Aquest fet també serà memorable, però el pessimisme em colpeix...

            Quan tornarem? M'assoleix una solitud immensa, enmig d'aquella multitud de gent que acaba de travessar el pas desitjat. Hi ha molta decepció. Res no és com esperàvem, l'acolliment és deplorable, ens tracten gairebé com a delinqüents...

            Tot plegat tètric, no havíem fet res, només defensar-nos. I ara, enmig d'aquell desgavell, em sentia sol com un mussol. A mitjanit, quan ningú el veu, el mussol només se sent, i esbrina amb aquells ulls oberts, grossos i rodons, en la foscor de la nit i la seva penúria, a l'aguait del que pot succeir... Tot esperant que a trenc d'alba, tots els elements que havien iniciat aquella dansa frenètica, dins seu, s'aturin... La soledat persisteix.