Però el meu padrí, que era el germà gran del meu pare, el tío Pepito, mai no me la va regalar. L'únic regal que em va fer en tota la seva vida va ser una foto seva, de fotògraf.
Pobre regal per a una nena de set anys! I el pobre, va morir quan jo tenia vuit o nou anys. Quan en tenia, crec que deu, no ho recordo bé, va ser el meu pare qui me la va comprar. No recordo gens com era. Fa tants anys! Suposo que en aquella època les mones eren més senzilles que ara. Res de Coloms ni Sagrades Famílies! Un pastís amb uns quants ous durs pel damunt i prou. Però la il·lusió va ser molt grossa!
Me la va fer portar a mi, tot el camí, de la confiteria del carrer Gran de Gràcia, em sembla, fins a casa.
Jo la portava ben agafada amb les dues mans, recolzada damunt del pit.
Vam passar davant d'un grup de nens que jugaven al carrer i, en veure'm, es van posar a cantar: "La mona! la mona!" I jo, ben satisfeta. I, arribant a casa, la meva mare, encara la més contenta de tots tres! I podeu comptar amb quin gust la vàrem devorar, també tots tres!
I van anar passant els anys i, cada Pasqua, la mona! I, de més gran, era jo qui la comprava. I quan vaig quedar-me sola... La mona! Més petita, és clar, però ben mona!
No sabia la història d'aquests postres, però acabo de llegir els deures de l'Àngels i ja me n'he assabentat molt bé, igual que vosaltres, suposo, i no cal repetir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada