Cada any estreno una agenda. La faig servir cada dia i em va molt bé.
Hi apunto tot el que he de fer, on he d'anar, les felicitacions i trucades que
he de fer, etc. Ja hi porta el santoral i les dates especials de cada mes, tot
l'any.
A més, té un espai en blanc,
cada dia, on escric on he anat, què he fet, en poques paraules, però ben
trobades. Si algú, familiar o amistat, m'ha trucat o m'ha escrit o m'ha enviat
algun email.
Les guardo totes, les
agendes, potser una vintena. Antigament, quan treballava, feia servir el
calendari per apuntar-hi les coses. És clar, com que no tenia tant de temps
lliure com ara... Ara tinc tot el temps del món.
Al costat de l'agenda actual
n'hi guardo un parell d'antigues, que no les deso fins que ha passat algun
temps, per si he de rellegir alguna cosa alguna vegada i, ahir, sense més ni
més, se'm va ocórrer mirar l'onze d'octubre de fa dos anys, allà on se'm va
obrir l'agenda, i em vaig quedar adolorida. Hi havia escrit la conversa que
aquell dia vaig tenir amb la Cèlia que, en aquell mateix moment, va morir, a
Sant Feliu de Guíxols.
La seva filla, la Clara, em
va dir que al moment de penjar el telèfon, va caure ben llarga, a terra...! Va
morir de seguida.
La vaig conèixer fa molts
anys, quan jo sortia amb la seva germana, la Rosa, i altres noies de la seva
edat, més grans que jo, que eren dels "Amics de Núria". Ella no era
de la meva edat, ja festejava i es va casar. Va tenir una filla i dos fills,
però no va ser gens feliç i, al cap d'alguns anys, va aconseguir la separació
del seu home, amb totes les de la llei.
Li van donar la raó i va
poder seguint vivint al pis de Barcelona, a les Corts, i quan els tres fills es
van anar casant, es va quedar sola i anava fent, passava els estius a Sant
Feliu i allà va ser on ens vàrem retrobar i ens vam fer més amigues. Vivíem al
mateix carrer, els estius.
Jo me l'emportava pels llocs
més bonics perquè, ella, com que la filla i el seu company treballaven, tota
sola no anava enlloc i no coneixia res més que el mercat i l'església. I no
sabia on era la Porta Ferrada.
La resta de l'any, totes dues
a Barcelona altra vegada, ens trobàvem quasi cada diumenge i anàvem a dinar
juntes, pagant sempre jo, perquè ella tenia una pensió molt petita perquè no
havia treballat un cop casada, però ja havia treballat prou a casa seva!
Al final va empitjorar de
salut i com que els fills veien que no podia estar sola a casa, li van fer vendre
el pis i la van obligar a viure tot l'any a Sant Feliu, a casa de la filla, i
ella s'enyorava molt de Barcelona i del seu pis, sobretot, a l'hivern, quan jo
no hi era.
Fins que va arribar aquest
dia que us he dit, l'onze d'octubre, quan va caure a terra, i encara no sé si
va morir per la caiguda o si va caure perquè va morir.
Ai, les agendes...!
