Màgia (Montserrat Fortuny)

Quan separava els meus llavis

dels teus llavis de dolçor,

és quan vaig veure’m

reflectida al fons de tes pupil·les.

Oh, màgia de l’amor!

Què hi feia, jo, allà?

Per què hi brillava?

Era ben bé una joguina

bellugadissa dins de l’iris!

I vaig somriure en aquella imatge

I ella em va tornar el meu somriure.

Però vaig córrer a tancar els ulls

perquè em cridaven altra volta

els llavis besadors.

Els llavis que vaig fer descloure

amb la MÀGIA encesa

que té el nom d’ AMOR…!

El rei de la màgia (M. Jesús Mandianes)

Abra, kadabra... aquestes eren les paraules màgiques amb què l’Andreu creava l'encanteri per fer callar tota aquella canalla sorollosa. De cop, es feia el silenci a la gran carpa del circ i des de la penombra es podien veure els ulls dels nens com espurnes brillants, i les boquetes obertes amb expressió embadalida contemplaven com l'il·lusionista treia, ara un conillet blanc del barret, ara un pom de flors de la màniga del frac, que regalava a la nena més bufona de la primera fila.

Murmuris d'admiració sortien de les goles infantils quan feia levitar a l’ajudanta, fins i tot a vegades la tallava per la meitat amb una serra, per després la recomponia mentre pronunciava un estrany sortilegi:

—Vince In Bono Malum!

L'espectacle acabava amb una gran ovació quan el màgic Andreu amb la seva vareta provocava una tempesta de caramels, llavors obrint la capa vermella sortia volant, envoltat de coloms blancs i un “Ooh!” col·lectiu dels nens.

Però l'alegria i els somriures s'esfumaven quan es quedava sol al camerino, la màgia no li servia per pagar les factures que s'acumulaven sobre la taula, ni per mantenir el circ i la gent que hi treballava.

Quan l'alcalde de la Ciutat li va dir que no tenia diners per pagar els seus serveis, enfurismat va fer l’última funció i, en arribar el número final, va convidar un grupet de nens a pujar a l'escenari, els va cobrir amb la capa vermella i, amb veu de tro, va pronunciar aquest encanteri:

—Porta’ns a la foscor... —I vet aquí que el mag i els nens van desaparèixer, i la tristesa es va escampar per tota la ciutat.

—On som? —van preguntar els nens inquiets, quan van veure aquell paisatge desolat, solcat de rius de foc.

A l’Andreu, en veure'ls tant atemorits, li va faltar temps per penedir-se... Amb la seva màgia havia posat en perill els més innocents. De cop i volta, d’entre els arbres morts va sortir un personatge estrany, mig home, mig animal que, assenyalant un punt lluminós a l'horitzó, els va dir:

—Aneu cap a la llum si voleu trobar la sortida.

Llavors, se’n va anar saltant entre les roques com les cabres salvatges. Tots plegats van iniciar el camí cap al punt assenyalat, era una ruta ben marcada per on segurament havien transitat moltes altres persones. Però la inquietud del màgic anava creixent:

—Massa fàcil —pensava.

Quan ja es veia la silueta fosca d'on sortia una encegadora claror blanca, de cop ho va comprendre i esverat els va dir:

—No feu ni un passa més, això que veieu és el “no ser”.

—Cap on anirem?

En voler donar la volta van veure que el camí desapareixia devorat per un gran forat negre. Llavors, va demanar als nens que s'agafessin de la mà i, implorant força per vèncer la por, va pronunciar un nou encanteri:

—Ex umbra in solem (des de les ombres a la llum).

Junts es van llançar a l’abisme per tornar a la realitat on una nova llum d’esperança els esperava a tots. El circ del Màgic Andreu havia estat declarat espectacle d'interès cultural i el seu cost sufragat amb una generosa subvenció per la Conselleria de Cultura... Això... ara sí que us heu adonat que estic explicant un conte. Oi que si?

Oh! La màgia (Carme Marquès)

En un viatge pel riu Nil, estava jo relaxada, asseguda en una confortable butaca a la coberta del vaixell que ens transportava riu enllà direcció Asuan. Les fosques aigües emmirallaven les ribes ufanoses de color maragda. La terra conreada segons ancestrals costums lluïa mostrant els fruits agraïts als afanys d’aquells camperols que en tenien cura.

La imatge, tot i ser actual em remetia a segles anteriors, no pels camps, sinó per les persones que els conreaven. Vestien llargues túniques o “xilabes” i duien el cap embolicat amb el que semblava una llarga tira de roba, els peus descalços o amb babutxes. Cridava l’atenció l’ús de galledes lligades a  llargues cordes, les quals llançaven una vegada rere altre al riu per treure l’aigua i regar els camps. Tal i com ho havien fet els seus avantpassats, sense afegir-hi cap innovació.

La placidesa del moment era propici per somiejar. De sobte vaig notar que la nau es vinclava i el rum-rum  dels motors havia desaparegut.

Una veu atiplada em tragué de l’èxtasi i obrint els ulls vaig veure que el vaixell s’havia transformat; semblava la nau del Faraó i jo anava vestida amb robes lleugeres de lli, sandàlies ajustades a les cames mitjançant unes cintes daurades, els braços carregats de polseres d’or i els dits de les mans plens d’anells a quin més valuós.

No m’ho podia creure. Qui era jo i què representava aquell canvi. De sobte ho vaig veure clar. A la beguda que em va servir el cambrer una estona abans hi hauria afegit un elixir màgic que em feia viure èpoques passades, de més de dos mil anys enrere. Vaig pensar, bé, endavant, a veure que passa...

I el que va passar ... una mà d’home agafà la meva convidant-me que el seguís i així ho vaig fer.

A l’embarcador ens esperava un baldaquí daurat; després d’asseure’ns-hi es va posar en marxa. Vuit robusts esclaus ens dugueren a través d’una multitud que s’obria davant nostre, passarem per l’avinguda de les Esfinxs, quaranta al cantó dret i vint al cantó esquerre representades amb caps de moltons que volien simbolitzar l’energia procreativa i el poder d’Amón-Ra que protegia la imatge del Faraó.

Quant estàvem a punt de creuar el primer Piló un raig de sol em va fustigar, la claror no em deixava obrir els ulls i vaig quedar-me atordida.

―Senyoreta, senyoreta, que es troba bé?...Què li passa...No contesta...

―Això és símptoma d’una insolació, s’haurà quedat adormida asseguda aquí i vés...

―Ai, on sóc. Vull baixar del baldaquí, em mareja el balanceig.

―Senyoreta està a bord d’un vaixell fent una travessia pel riu Nil.

―Oh, sí... Però he viscut uns moments meravellosos, algú m’ha tocat amb una vareta màgica. Pot ser l’esperit del Riu?

Un toc de màgia (Pilar Zabala)

Han passat ja uns quants anys des d’aquell benaurat dia que els Reis Mags d’Orient li van dur al meu germà el seu desitjat “Joc de Màgia”. Recordo el seu entusiasme i les llargues estones que hi dedicava per tal de seguir al peu de la lletra totes les indicacions fins que, a la fi, va aconseguir realitzar uns trucs tan plens de misteri  que a mi em tenia bocabadada.

En aquells dies, i com era d’esperar, el meu germà aprofitava totes les ocasions possibles per ensenyar a amics i familiars les seves habilitats per a fer aparèixer o desaparèixer cartes, mocadors, llapis i altres objectes menuts. De debò que tots ens mostràvem encantats amb les extraordinàries dots d’actor que sobresortien en les seves actuacions.

Però hi havia un problema, els seus trucs eren limitats, no anaven més enllà del que es podia aprendre amb aquell joc i aviat es va adonar que no en tenia prou, volia saber-ne més i no deixava d’insistir als pares perquè el portessin a estudiar a una escola de màgia.

Em va confiar que volia arribar a ser un gran mag i tenir el poder necessari per fer desaparèixer totes aquelles coses que no li agradaven perquè el feien patir. Deia que un cop tingués coneixement de les paraules precises faria un toc amb la vareta màgica i llavors tot quedaria solucionat.

Començaria a fer de manera que tothom tingués feina i que a ningú li faltés el menjar i un sostre on refugiar-se, que les bombes es convertissin en rams de flors abans de caure a terra i que, de les metralladores, en sortissin confits. D’aquesta manera s’acabarien les guerres i la gent de tots els països viuria feliç.

Benaurada innocència.

La Quimeta (Núria Soler)

Cada vegada que anava a casa de la Sra. Quimeta, una velleta amiga de la família que vivia sola, tenia una impressió estranya quan arribava al replà del seu pis. No sabia com descriure-la, només era una sensació, com si alguna cosa flotés en l’aire, un no sé què que m’estremia.

Alguna vegada li ho havia comentat però ella reia, amb aquell riure dolç que ensenyava les genives gairebé sense dents, em passava les mans per les galtes i deia:

—Tu sempre amb aquestes manies, t’ho hauràs de fer mirar perquè sinó quan siguis tan gran com jo et tancaran a St. Boi.

Després em passava gairebé un parell d’hores fent-la xerrar, sempre del mateix, de quan era jove que va córrer mig món quan encara no estava ben vist que una noia campés tota sola per “aquests mons de Déu”.

Em feia ballar el cap perquè a casa ningú no recordava que la Quimeta s’hagués mogut del barri. Jo ho atribuïa a alguna dèria de joventut que amb els anys s’havia anat transformant en realitat en el seu subconscient.

El fet és que m’entretenia força amb els relats que desgranava per a mi i no em semblava que s’inventés res, tot era coherent i em semblava força real.

Uns veïns em van avisar que semblava força malalta perquè li parlaven i no els responia, no sabien què fer. I vaig córrer. En entrar al pis em va embolcallar aquella sensació però molt més forta, em semblava que no tocava de peus a terra. En aquest estat em vaig dirigir a la seva habitació i la vaig veure amb la cara tranquil·la, plàcida, feliç i tot. Li vaig parlar però no em va contestar, res, com si no hi fos. Em vaig acostar per tocar-la però no vaig trobar el cos, només tocava el llençol. Aquella figura no hi era. Tota jo em vaig quedar enravenada, els ulls em donaven la seva imatge però no hi havia matèria.

Em vaig trobar asseguda a la butaca de sempre, sense recordar com hi havia anat a parar, escoltant el relat del seu últim viatge: -

—Sí noia, tenia moltes ganes d’anar a veure el sostre del món, L’Everest. Tantes expedicions, tants muntanyencs que s’escarrassen per arribar al cim, alguns fins i tot hi deixen la vida i jo, aquí asseguda sense haver-hi estat encara i a fe que ha valgut la pena. Ja veus de cop em vaig decidir però, no m’ho tinguis en compte, em vaig distreure d’avisar-vos. Per això els veïns es van estranyar, tants dies sense veure’m!

Hi he rumiat força i no n’he tret l’entrellat però...el dia que torni a fer-li visita li demanaré si ha estat mai al Perito Moreno i si em diu que no li proposaré d’anar-hi juntes.

La nit màgica (Antònia García)

Era comprensible que, després d'aquella temporada tan dolenta, em sentís deprimit. No em venia de gust res, ni tan sols aquell arròs tan bo que cuinava la mare. Patia d'insomni. A les tardes, era incapaç d'agafar els pinzells i acabar el quadre que havia començat. Tenia el que se'n diu una crisi de creativitat. Els companys de l'estudi d'art i el professor ho veien però no sabien com ajudar-me. I van ser unes companyes, que també estudiaven art, les qui van saber trobar la manera.

            Fou una tarda a principi d'octubre, ho recordo molt bé. Jo havia passat tota l'estona mirant la tela sense fer ni una sola pinzellada, com altres dies. El professor m'havia estat mirant, preocupat, sense gosar dir-me res. Quan vam plegar, la Natàlia, la Teresa i la Maria van allargar l'estona de camí fent petites parades, entretingudes amb la conversa. Jo anava amb elles i no hi vaig tenir cap inconvenient: a casa no m'esperava ningú i tant me feia arribar a una hora com a una altra.

            Va ser en passar per la cruïlla que les tres dones es van aturar al mig del carrer, em van envoltar i van alçar els ulls cap al cel. Jo també ho vaig fer. Allà dalt, una esfera argentada, rutilant, projectava una claror blanquinosa damunt dels carrers. Totes tres alhora, van anar aixecant els braços, les mans obertes i els dits ben separats, en direcció a l'astre de la nit. Els seus llavis amb prou feines es movien en un murmuri que anà pujant de to fins que es va convertir en una mena de clam: Zaturena inge dotena... Zaturena inge dotena... Zaturena inge dotena...! En la negror del firmament, la lluna esdevingué una dama blanca que escampava la cabellera albina al seu voltant i els ulls, ombrejats per uns cèrcols grisos, eren com uns llampecs que foradaven la nit. Aleshores, el tros d'asfalt on érem es desprengué amb una remor somorta, junt amb la terra i les pedres que hi havia a sota, i vam ser transportats amunt, sota la mirada d'aquella imatge fantàstica que omplia de claror la ciutat.

            La impressió que vaig rebre va ser tan forta, tan inexplicable, que no tinc paraules per descriure com em sentia, voltat per les meves companyes esdevingudes fades o fetilleres, que no sé ben bé què eren. Amb elles vaig viatjar cap a l'espai tremolós de magnetisme on regna la lluna, l'encantada sobirana de la foscor nocturna. Ens vam submergir en una barreja de colors i reflexos d'un cromatisme esclatant que projectaven les esferes celestes, com si forméssim part d'un calidoscopi immens. Ens acompanyaven, intermitents, els sons i els silencis siderals.

            No sé quan de temps va durar aquell viatge al·lucinant. Sigui com sigui, em vaig trobar una altra vegada a la cruïlla, envoltat de la Natàlia, la Teresa i la Maria, somrients com de costum. Vaig mirar a terra: no hi havia cap senyal a l'asfalt. Tot era normal. Les tres dones estaven parlant de les seves coses, com si res. No vaig gosar preguntar-los què havia passat, no fos cas que el cervell m'hagués fet una mala passada o que hagués estat sotmès a alguna mena d'hipnotisme.

            Aquella nit vaig dormir de raig, com una soca. Em sentia bé, força bé. Quan a la tarda següent vaig anar a l'estudi d'art, la primera cosa que vaig fer va ser omplir la paleta de colors i els vaig començar a barrejar amb desfici. Frisava per omplir de tonalitats màgiques la tela, orfe de colors durant massa dies. El professor, sorprès, m'observava. La Natàlia, la Teresa i la Maria, sense que jo me n'adonés, van creuar les mirades i es van picar l'ullet.

El conill (Anna Collado)

N’estava tip de tot allò. Em creia incapaç de sentir un altre cop aquell mareig, l’estirada d’orelles i tota aquella gentada al meu davant rient, xisclant i aplaudint. Ho patia en la meva pell dues o tres vegades per setmana. Pels meus bigotis que estava disposat a posar-hi remei!

El dia que vaig dir prou ho vaig escenificar de manera prou clara. Quan l’amo va provar, un cop més, d’introduir-me dins el barret de copa, m’hi vaig negar. Allà dins hi passaven coses estranyes que feien que em maregés i perdés la noció del temps i de l’espai. Per això vaig fer ús de tot el meu potencial per evitar-ho. L’estratègia era clara: agafat de mans i peus a la vora del barret, vaig provar d’evitar que m’hi introduís. A més d’aferrar-m’hi amb totes les meves forces, també vaig esforçar-me en posar ben rígida l’espinada i així impossibilitar l’operació.

ID 38055433 © Lineartestpilot | Dreamstime.com

—Puto conill de merda! —és tot el que recordo haver sentit abans d’estampar-me contra el terra amb tanta força que ni la rigidesa en que tenia l’espinada va poder evitar que aquesta es partís en dos.

Ara sento una escalforeta cada cop menys agradable i veig la campana greixosa de la cuina tot just abans que una cascada d’arròs caigui damunt meu. Més enllà de la tassa que el contenia, la rialla fastigosa de l’amo és la darrera imatge que guardo a la retina, la qual està mig velada per un tel d’oli bullent.