dilluns, 12 de maig de 2014

La porta de la felicitat (M. Jesús Mandianes)

Avui, m’agradaria explicar-vos un secret. Fa molt de temps, just quan acabava de fer divuit anys, vaig descobrir la porta de la felicitat. Tot i que segurament no em creureu, és veritat: la porta existeix. Jo la vaig tocar, de fet vaig estar a punt de traspassar-la, però em va faltar decisió i he passat la resta de la meva vida somiant arribar a l’altre costat.
Va ser una tarda d’estiu, quan havia anat a passejar per la platja acompanyada pel meu xicot. Una suau brisa ens despentinava els cabells, els nostres peus descalços es deixaven acaronar per l’aigua, jugant amb el seu constant vaivé; la joia ens omplia els cors d’esperança.
Van decidir pujar fins al penya-segat que s’aixecava sobre el mar, seguint el camí que ascendia ondulant entre joncs i cactus. En arribar a dalt vam descobrir, envoltada de pins, una cabanya. La seva porta ajustada ens va invitar a entrar. En Joan, decidit, agafant-me la mà, en va convidar a seguir-lo, però jo, atemorida, em vaig quedar allà plantada, mirant-la amb ansietat i sense atrevir-me a donar el pas.
Llavors, vaig sentir que em deia:
—Vine, a dins trobaràs petons i carícies! Els teus dubtes i les teves pors es transformaran en valentia i decisió ferma. Aquí trobaràs la confiança que et falta per anar per la vida amb seguretat.
Però els perjudicis, la idea d’honestedat i pecat, estaven tan incrustats al meu cervell que em van impedir avançar. L’estiu va acabar i mai més no vaig tornar a veure el Joan. Des de llavors he somiat moltes vagades amb la porta, imaginant que per fi arribava al jardí ocult darrera d’aquella barrera de fusta i claus, on com per encanteri, s’esfumaven, equivocacions, dolors i penes. Tornava a tenir divuit anys i el cor ple d’alegria juvenil.
Fa algun temps vaig tornar al poble mariner decidida a recórrer el mateix camí que havíem fet molts anys enrere. A dalt seguia estant la cabanya, però la porta era ben tancada, estava plena d’empremtes de mans tan porugues com les meves. També la van empènyer, però tampoc no es van atrevir a creuar-la. Van perdre la seva ocasió de trobar la felicitat, no hi haurà per elles una segona oportunitat. Passarem la resta de la nostra vida somiant que un dia trobarem el coratge necessari per arribar a l’altre costat. Potser repetint en silenci els versos que algú, una vegada, ens va dedicar: “Et recordaré sempre, no per la bellesa del teu cos despullat, sinó per l’empremta dels teus passos sobre la sorra de la meva platja.” 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada