dilluns, 31 de març de 2014

Quins caps! (Núria Soler)

—Pss, pss! Ep! Hola! Vaja... una perruca antipàtica. Ep, que t’ho dic a tu, la pèl-roja, vinga no et facis l’estreta. Només tinc ganes de xerrar una estona, ara no et pensessis que...
—Ai, perdona; no em pensava que et dirigissis a mi. Com que el teu amo gasta tants fums...
—Oh, el meu amo! Sí que en gasta, sí. Hi ha vegades que em fa sortir els colors, noto com m’escalfo tota. Si pogués li esclafaria el cervell però, jo, aquí dalt, no hi tinc res a fer. D’altra banda he de reconèixer que em tracta molt bé. Cada nit un servent em pentina amb cura i em posa no sé què per mantenir-me lluent i, a més a més, em passa un drap amb alcohol per la part de dintre que em refresca i em deixa com nova.
—Vés, això no és res. La meva mestressa només em porta un dia de cada dos. Tinc una companya rossa platí pentinada amb tirabuixons i una altra pels dies molt especials de color castany que porta un recollit preciós. La rossa i jo ens avenim força però l’altra... valga’m Déu! Gasta uns fums que no la podem suportar.
—Ah! És aquella que va causar l’enveja de la baronessa en el ball de primavera? Ha, ha, ha, no vulguis saber com es va posar, vermella de ràbia, fins i tot li tremolaven els llavis. Tothom se’n va adonar. Després em van dir que ha cridat tres perruquers per encarregar-los perruques amb un nou estil. No sé pas què en sortirà, ja en sentirem a parlar.
—I tant que ho era! No vulguis saber la tabarra que ens va donar quan va tornar del ball: que si només tenien ulls per a ella, que si la mestressa va donar el cop, que si la baronessa no li treia l’ull de sobre... bé que estava insuportable.
—La veritat és que aquestes perruques que només es fan servir de tant en tant són unes avorrides. No saben res del que passa perquè de tant pendents d’elles mateixes no s’assabenten de res. Per cert, què fan avui aquest parell que triguen tant? Repeteixen?
—I és clar! Avui l’amo té tot el temps del món. La senyora se n’ha anat al camp per refer-se de no sé quin mal. Ell sempre li insisteix que l’aire del camp la fa tornar més bonica i ella, cada dos per tres se’n va a refer-se. No t’estranyi gens que ens passem la nit aquí. De fet no és la primera vegada que passa.
—Ja, ja... sí que la saben llarga aquests senyorets. Millor, així la meva mestressa té més ingressos i està més contenta i no ha de mirar tant prim en les despeses. Quan les coses no li van gaire bé sempre està de mal humor i ho paguem la rossa i jo. Ens pentina i ens repentina a la seva manera perquè no pot pagar Dona Càsia, que potser sí que és una mica cara però ens deixa com noves.
—Sí, sí, totes dieu el mateix. En conec tantes de perruquetes...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada