dilluns, 10 de març de 2014

Patates vídues (Montserrat Fortuny)

Quan va finalitzar la guerra jo tenia set anys acabats de complir. Quan era a “fora” (en aquell poblet del nom del qual no me’n vull recordar), anava al col·legi en català i érem nens i nenes conjuntats, però, un cop a Barcelona tot havia canviat, ja ho sabem. Totes les classes en castellà i només de nenes soles. Els nens, tots sols, en altres col·legis distints per a ells.
Els pares treballaven i els primers dies va venir l’àvia a casa, al migdia, per a ensenyar-me a encendre els fogons, perquè allà, al poble, només teníem llar de foc. Posava dins la cavitat boles de carbó i un tros de diari rebregat i, amb un misto, encenia el paper. S’havia de ventar fins que el foc del paper es calava al carbó, que s’anava posant vermell i feia molta escalfor.
Em va fer pelar patates, amb la pell ben prima, per a treure’n el profit màxim. “Saps, nena, els nois que van a fer el servei i han d’ajudar a la cuina, fan unes pells tan gruixudes, que la pobre patata queda a la meitat del seu volum i, nosaltres, com a bones cuineres, la fem ben fina, la pell. Veus? Així!” I jo, amb la boca badada, agafo el ganivet i, apa, me’n surto bastant bé. Em felicita.
Posa oli en una cassola, el fa escalfar al foc, hi posa ceba trinxada ben fina i, xup, xup, es va enrossint, omplint la cuina d’una olor boníssima. Talla les patates en rodanxes i les incorpora al sofregit, fins que queden ben dauradetes. Hi afegeix aigua i ho fa bullir tot quasi vint minuts, fins que queden patates, sofregit i suc, tot d’un color d’or vell que fa un goig! I el perfum, fa venir una salivera!
“Per què se’n diuen patates vídues, àvia?”  “ Perquè no s’hi posa ni carn, ni cansalada, ni res”.
“Vostè també és vídua, oi?” “Si, nena, però això no té res a veure amb les patates…! Vaja amb la criatura”, sento que murmura i ja no goso preguntar-li res més. “Sabràs fer-ho tu sola un altre dia?” “I tant que sí!”, corro a respondre-li i, molt contenta altra vegada, diu que tornarà demà.
He d’esperar que vinguin els pares per a començar a dinar i se’m fa difícil, amb aquella aparença tan bona i amb l’oloreta que hi canten els àngels…! I si n’agafés un trosset ben petit? Oooohh! I quin gust tan bo! Si n’haguéssim tingut allà, al poble…
Demà, que m’ensenyarà a fer…?
Quan va veure que ja en sabia, pobre de mi! va deixar de venir i ho feia tot jo sola… pobres pares! Un altre dia vaig fer mongeta tendra,  bullida amb patata i ceba, molt bé, però no els hi vaig treure les cuetes a les mongetes i al pare li va agafar un atac de riure, a la mare no tant, però no em va renyar, va dir-me com s’havia de fer i, sí, ja no va passar més, encara que no m’agradava gaire treure’ls allò, em feia mal a la punta dels dits.
Un altre dia vaig fer arròs bullit, només amb aigua… res de sal, res de granet d’all, res de raget d’oli, no... aigua i arròs i prou.
Però, equivocant-se va coneixent, l’aprenent…!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada