Pólvores de talc (Anna Collado)

—Atxim, atxim! —fa la perruca vermella.

—Disculpa, noia... Vigila, una mica que m’ompliràs de mocs els cabells! —protesta la perruca blanca.

—Serà possible? A sobre! Si és culpa teva que esternudi... empastifada com vas amb tantes pólvores de talc... com vols que no esternudi!

—És clar..., disculpa, criatura del carrer... tu no estàs acostumada als ambients refinats on les pólvores de talc són a l’ordre del dia... són coses de la moda...

—Meuca estúpida...

—Mira qui parla, tu sí que ets una meuca! —fa la perruca blanca i acte seguit totes dues perruques inicien una baralla, com és de suposar, estirant-se dels cabells —Deixa’m estar! Sóc la baronessa de Breteuil, jo, una mica de respecte per la noblesa! —diu de sobte la perruca blanca separant-se de la vermella.

—Ha, ha, ha —esclata a riure la perruca vermella— La baronessa de Breteuil... la que em faltava!

—Serà possible... què desvergonyida... quina manera de riure més ordinària... —diu, tota indignada la perruca blanca.

—La baronessa de Breteuil... de què em sona aquest nom... mmm... on l’hauré sentit? —fa intrigant la perruca vermella.

—Bé... el meu estimat marit, el baró de Breteuil, i jo som molt coneguts a París, especialment des que el meu espòs és ministre de Finances... Llàstima que ara està sempre molt ocupat i arriba sovint tard a casa pels afers d’Estat...

—Ha, ha, ha —torna a esclatar a riure la perruca vermella— Afers d’Estat? Ha, ha, ha.

—De què rius, barjaula ordinària?

—Afers d’Estat... ha, ha, ha... jo em pixo! —continua la perruca vermella sense poder parar de riure.

—M’estàs fent empipar, perrucot pudent! Si no em dius de què rius m’espolsaré bé les pólvores de talc fins que tinguis un atac d’esternuts que no puguis parar!

—Molt bé, tu ho has volgut! Conec bé el senyor baró. I et puc ben assegurar que no tots els dies arriba tard a casa per culpa “d’afers d’Estat”! —diu remarcant amb to sarcàstic les dues últimes paraules— Ha, ha, ha.

—Què insinues, difamadora!

—No ho captes, encara? Ets més burra del que em pensava... El teu baró és client meu, xata!

—No et crec, bagassa!

—Vols testimonis? La meva gossa, Maria Antonieta, se l’estima molt i podrà explicar-te que ens ho passem molt bé tots tres! Així que el veu, ja aixeca la cua! Ha, ha, ha.
—Sans-culotte de merde! —crida la perruca blanca tot iniciant una nova batussa, aquest cop més violenta que la primera.