dilluns, 3 de març de 2014

El llibre de la vida (Elisabet Prades)

Obro l’ordinador, la pantalla em fita amb una mirada freda, buida, inexpressiva, amb un reflex tan encegador com un desert de neu.
M’enlluerna el seu blanc, fent pampallugues, que esdevé ombres i foscor a mesura que el miro. És com un mirall on es pinta la impotència, la insignificança, la derrota. I a poc a poc es va omplint d’un buit infinit que em du a un pou sense sortida.
Noto el cap enfebrat, les mans paralítiques, la mirada en el no-res. Abatut, estic a punt de desistir quan l’única cosa que em falta és trobar una frase, una sola i petita frase. Ja sabem la típica: “Sóc davant d’una pàgina en blanc i la ment també és en blanc, la miro i ella em mira; cansat, me'n vaig a prendre un cafè; quan torno, ella encara és allí, vestida de núvia...”.
No, això, encara que és veritat, és massa anònim i està molt utilitzat.
I maleeixo les ombres sinistres de la pantalla que sembla que es riguin de la meva incompetència. Intento mirar cap al cel perquè em regali una visió, tanco els ulls per viatjar pels records que, ves per on, ara estan dormint, miro les tulipes del menjador, que estan pansides i no em diuen res.  Frustrat, surto al carrer en cerca de fortuna, miro la gent anònima, sense història, i els arbres que semblen esquelets de frenopàtic. Els jardins estan secs, són de sorra erma. Mentrestant, el sol punyent, en comptes d’acaronar el matí, crema amb el seus rajos plens de prepotència. Cansat, torno a casa.
Em torno a trobar amb la grisor, les ombres, el buit del full en blanc. Derrotat, exhaust, destruït, el tanco. Em recullo en la meva infructuosa realitat: els mots no m’estimen, jo que ho faria tot per ells, bé, gairebé tot.
I pensar que només trobant una frase, una maleïda frase per començar, seria com la fecundació d’un òvul d'on sortiria l’esquelet, els músculs, els òrgans d’una història, d’un petit conte, d’un humil haiku. Una  única frase com...
I de sobte, quan ja m’he rendit, m’adono que la vida mateixa és una pàgina en blanc on s’aixopluga una fulla que ha portat el vent.  On un instant jeu com una ploma a les seves mans. On en un cel revolten milers de somnis i els mirem sense poder atrapar-los.

La vida és una pàgina en blanc que anem escrivint lletra a lletra, paraula a paraula, renglera a renglera. Perquè no tot està escrit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada