Me’l miro i la seva blancor em produeix una emoció, una mena de
pessigolleig a l’estómac, una mena de desequilibri, una sensació d’escalfor que
no para fins que trobo el fil conductor que em du a desembullar la troca, del
marasme de paraules que necessito posar en ordre i fer un escrit com a mínim
passable.
Me’l torno a mirar i veig que el primer paràgraf
és acceptable. Ara hauria de tenir una idea premeditada i ca, no hi és. Rumio i
rumio i no me’n ve cap. M’aturo, em relaxo, tanco els ulls i cerco dins el
cervell per veure si hi ha cap resposta. Res.
M’angoixo, m’aturo, em relaxo, tanco els ulls,
passa una estona. No sé quant de temps; no miro el rellotge per no patir
estrès.
I si m’aixequés i anés a beure un got d’aigua,
potser en aquest lapsus podria encendre’s la fantàstica bombeta, aquella que
representa la idea, la inspiració, aquell miracle que em salvarà de tant
compromesa situació . I ca!
Torno a mirar-me el full que tinc a la pantalla de
l’ordinador i veig que encara em falta per omplir la meitat. Horror!
I si fes la lletra més gran i la interlínia doble?
Potser d’aquesta forma arribaria més aviat al final del full... No em sembla
massa bona idea. Se’m veuria el llautó i quedaria palès que les muses no han
volgut saber res de mi.
Mentre les muses vulguin aparèixer puc explicar,
per exemple, que aquesta situació és una mica angoixant. No vull escriure un
relat meravellós, però sí discret i amè que em faci passar una bona estona.
Crec que, com tothom, tinc un petit ego al que
mantenir content. I qui no? La vida, sense aquestes minses compensacions
semblaria un poc trista.
Mira! Vés per on ja he arribat al final de la
pàgina, queda l’espai just per encabir-hi una petita imatge. Missió acomplerta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada