Córrer la gran cursa (Pilar Zabala)

12 de març:

Només falten quatre dies per la Gran Cursa. L’Enric diu que allò important, per no defallir durant la carrera, és mantenir sempre un mateix ritme i que tot depèn de la capacitat d’esforç de cada persona. Avui he aconseguit córrer a bon pas durant una hora i mitja.

13 de març:

M’he llevat a dos quarts de set. Els carrers són més tranquils en aquesta hora, hi ha menys circulació rodada i la pol·lució és més baixa. És un bon moment per  córrer sense haver d'esquivar tota mena d’obstacles.

14 de març:

Es nota que avui la temperatura és una mica més alta perquè l’airet matinal és més temperat; és l’anunci que s’acosta una nova primavera. Aquest canvi de temps no m’ajuda gens a l’hora de córrer, és molt clar que haig de fer un més gran esforç per arribar cada dia amb menys temps al límit que m’he fixat.

15 de març:

Estic segura que tots els participants agrairien que la Cursa es fes durant els mesos d’hivern, però és clar, entenc que el repte està precisament en haver de córrer amb  temps de bonança, què hi farem. Avui he aconseguit batre el meu últim rècord. Això pinta bé.

16 de març:

Ha arribat el dia tan esperat. El tret de sortida de la Marató ha estat a les deu del matí. Uns quants milers de persones, entre grans i petits, hem avançat cobrint tota l’amplada d’un dels carrils de l’Avinguda Meridiana. He fet cas dels consells de l’Enric i he corregut al meu ritme, sense voler avançar ningú, pensant tan sols que la Gran Cursa és una festa de què jo vull gaudir, però confesso que al cap de quatre quilòmetres he estat a punt d’abandonar. El sol es manifestava esplèndid, la calor insuportable, la suor del greix que no tinc em regalimava per tot el cos i el cor em bategava tan accelerat que semblava un cavall desbocat. A la fi he pogut anar tirant endavant combinant el córrer amb alguns moments de caminar.

He passat estones molt dures, per moments m’he sentit defallir, no podia més, volia deixar-ho estar, però les meves cames semblaven tenir vida pròpia, no em feien cas,  seguien corrent, m’arrossegaven sense escoltar el meu sentir, i així, d’aquesta manera, he anat fent fins que m’he trobat davant la meta final. No he estat de les primeres, com ja es pot suposar, però tampoc de les últimes. El més important és que estic contenta d’haver-hi  participat.