dilluns, 24 de març de 2014

Diari d'una maratoniana (Antònia García)

Diumenge, 16 de març del 2014:
Ha fet bon dia, avui. M'he llevat de bon humor. He llegit les notícies una mica per sobre i au!, al carrer, cap a la Meridiana a veure passar la Marató! Anaven passant, alguns en petits grups de tres o quatre però la majoria anaven sols. Com suaven! No em pensava que hi hauria tanta gent mirant, com jo. Uns joves, a la meva dreta, encoratjaven els corredors: “Ànims, que falta poc!” I aplaudien els maratonians pel seu esforç.
He recordat la meva joventut, quan feia atletisme. Ara hi ha moltes dones que també en fan, però en aquells temps no n'hi havia gaires. Ni ens entrenàvem de la manera com ho fan ara. Després d'unes curses tan llargues, teníem un cruiximent molt fort. Les cames i els braços ens quedaven garratibats i, en acabar, ens havien de fer massatges. I les butllofes dels peus... Encara que me'ls protegís, sempre me'n sortien algunes. Potser ara no els passa tant, la roba és més adequada i tenen més recursos.
Mentre tornava a casa, pensava en l'origen de la prova, aquella carrera que diuen que va fer  un soldat grec, des de Marató, on hi havia hagut la famosa batalla, fins a Atenes, i que va arribar tan rebentat que només va poder dir “Hem guanyat...!” i va caure mort. Ben mirat, si havien guanyat, calia que hagués de córrer com un boig per fer-ho saber de seguida?
Un cop a casa, he buscat informació als llibres perquè només recordava que algú, fa molt de temps, ja m'ho havia explicat però, ara, no sabia pas com havia anat, tot allò. Així que l'Enciclopèdia s'ha encarregat de refrescar-me la memòria. Resulta que la història és, de fet, una llegenda, perquè es veu que aquell soldat era un corredor professional, la seva feina era córrer a dur notícies. Un correu, vaja. I que l'havien enviat d'Atenes a Esparta, a uns 250 quilòmetres!, a demanar ajuda de cara a la batalla que s'estava preparant, a Marató. Ah, això té molt més mèrit! 250 quilòmetres...! Quan devia trigar? Va morir, en arribar? I penso jo: no tenien muntat, els grecs, un servei de correus de refresc, que cobrissin etapes, sense que un correu sol hagués de fer aquella barbaritat i arribés al punt de caure mort d'esgotament?
Ai, aquest mal costum de fer preguntes que la història no ens sap respondre! Aquest vespre,   a l'hora de les notícies, han passat imatges de la cursa. Ja fa goig, ja, veure l'esperit esportiu que anima tanta de gent... Penso que, per a molts, el pas dels anys, el reuma, l'artrosi o el que sigui és el gran obstacle que els priva de la Marató i de proves molt més senzilles encara. Jo mateixa, ara m'he de conformar a fer algunes passejades i para de comptar.
Però ningú no em pot privar de somniar. Puc somniar que sóc jove, que corro la Marató i que quedo en primer lloc! Que fantàstic! Hauria de somiar coses així cada nit! Abans d'escriure al meu diari, he mirat el prestatge on tinc alguns petits trofeus de les meves curses de joventut. Aquests records plaents sempre m'ajuden a vèncer la rutina de casa-feina-casa, que aquesta és la meva cursa maratoniana, amb minúscula: la prova del dia a dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada