En un carrer
popular de París que desemboca a la Place Concorde, en un sac de deixalles s’hi
troben dues perruques: una és blanca com la neu, encara que amb unes quantes
taques; l’altra és vermella com el foc i molt neta.
—Hola,
companya! —diu la roja— Què hi fas tu aquí, abandonada?
—Ja
t’he vist de seguida que has caigut al meu costat —contesta l’altra—. Però no
tic ganes de parlar amb una vulgar ramera!
—Què
dius…? Mireu-la! Així, abandonades, totes som iguals! Almenys ara és moda això
de “Igualtat, llibertat i fraternitat!”
—El
que dius no fa per a mi, però, si vols, com que no tenim res més per a fer,
explica’m la teva història i no m’avorriré tant!
—Molt
bé, orgullosa, escolta’m bé, que sóc molt interessant. La meva mestressa, abans
de guarnir-la jo, era una noieta molt bonica, que treballava de donzella al
Palau d’uns Marquesos ací mateix, en aquest carrer. El fill dels nobles es va
enamorar d’ella i la va fer seva i va quedar embarassada. Llavors la va treure
del Palau i la va posar en una caseta ben a prop d’aquesta plaça. La casa només
tenia un pis, molt assolellat i els baixos amb una eixida amb un pou d’aigua
molt bona i dos arbres fruiters.
»Va
néixer el nen, un ninet preciós però… l’amant va haver d’anar a la guerra i la
meva mestressa va quedar sola amb el fillet, vivint del que li enviava
puntualment l’estimat, fins que va morir a la guerra i no va rebre més diners.
»Què
podia fer? Un veí vidu i vell la va protegir un temps, després un altre i un
altre. Anava fent dinerets i va poder enviar el nen en un bon col·legi, fora de
la ciutat.
—Vaja
amb la donzelleta! —li diu amb menyspreu la blanca.
—Calla,
calla, que no hi entens res. Deixa’m continuar, després ja m’explicaràs les
teves vivències: Un dia, va acollir a casa una noieta abandonada amb una nena
acabada de parir. Se la va quedar a casa com a ajudant i després una altra i
així va anar ampliant el negoci i ella va poder retirar-se de l’ofici, fent de
mestressa i prou, sempre molt considerada amb les seves pupil·les. Va ésser
llavors que em va comprar a mi, com a signe de mestratge. Totes les noies es
portaven bé amb els clients, que era el que ella volia. I, als baixos, podia
gaudir del petit hortet que havia aconseguit, amb la pomera i el presseguer.
—Mira
que bé!
—Van
passar els anys i el fill va tornar amb els estudis acabats i, quan va
aconseguir una bona feina i va guanyar molts dinerons, va fer jubilar sa mare,
que va deixar el negoci a mans de la seva noia de confiança, que es va fer
càrrec de totes les altres xicotes. I ara mateix, després del dinar de
celebració de la seva retrette, m’ha fet un petó i m’ha tirat al sac de les
escombraries, dient-me: “Adéu, amiga, fins mai més!”.
—Vaja,
quina historia més tronada! És més interessant la de la meva mestressa! —diu la
blanca—. Ella era la quarta filla d’uns comtes arruïnats i es va veure obligada
a casar-se amb un baró vell i caduc que de seguida va voler lluir de dona guapa
i la va portar al Palau Reial. Es va veure festejada per tots els nobles, fins
i tot els prínceps i ella, què podia fer sinó bona cara…? Ben aviat va poder
lluir vestits preciosos i joies d’or, guarnides de robins i maragdes! Si la
cosa hagués pogut continuar, hauria passat la mà per la cara a totes les reines
del món! Però va començar aquesta Revolució espantosa i ha estat una de les
primeres en fer el camí cap a Madame Guillotinne i, mentre anava dalt
del carro, m’han tirat brutícies pel cap i, en sentir els insults de la plebs,
orgullosa com sempre, m’ha engegat al terra i algú m’ha llençat a la brossa. I ara…
no tinc més remei que confraternitzar amb tu!
—Saps
què et dic, insults a banda? —li respon la vermella—. Que, ben mirat, interpretant
ben bé totes dues històries, la més digna de portar aquesta meva perruca
vermella seria la teva mestressa, perquè la meva es va prostituir per amor al
seu fill i, la teva… per vestits, joies i afalacs!
La
blanca fa un profund sospir. Callen totes dues perruques i, al fons se sent
cantar: “Allons, enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé…!”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada