dilluns, 31 de març de 2014

Perruques (Carme Marquès)

―Uf, quina mala olor! Això no es pot aguantar, em queixaré al perruquer reial! Oh, què és el que veig? Una perruca vermella! Mon dieu! On estic? Eh, tu! No te m’acostis! Que no saps que aquest lloc és reservat per a la noblesa?
—Eh, tu! Vella cacatua arrossinada i curta de cabals! Desperta i mira al teu voltant, reprimida somia truites. Ara ja no ets més que ningú. Aquí estem totes amuntegades esperant qui sap què, potser de ser cremades per inservibles. La nostra glòria és història passada. Els caps que guarníem han rodolat per terra per causa del Sr. Guillotine. Que tu siguis de color rosat, ja no té cap valor. Aquí no hi ha diferències socials, els nostres creadors han fugit per les clavegueres. Temen per la seva vida. La gent d’ara no té miraments, i si els trobessin de segur que els tallarien el coll. I, saps què et dic? Que ja era hora! Estava ben cansada de suportar les colònies de polls famolencs xucladors de sang.
La perruca rosada va esblanqueir a punt de desmaiar-se, i amb un fil de veu es va lamentar:
―Pobreta de mi, què faré ara. Jo que sóc tan delicada acostumada al bon tracte. Quan no em duien m’estava dins una vitrina especial per a mi sola. Snif, snif —plorava desconsolada—. Ai... aquells balls a la Cort, quan tothom admirava la meva bellesa rinxolada i plena de llacets de fina seda xinesa voladora al ritme del pas de la meva mestressa. Ai, ai...
―Mira que seràs tova... I jo què! Encara que sóc de color vermell, també m’admiraven, sobre tot els homes, anaven rere meu com induïts pel magnetisme de la meva mestressa.
»Allò sí que era vida! Totes les nits rebíem gent de tota mena als salons residencials il·luminats per milers de llànties reflectides als luxosos miralls que voltaven les parets. A ella, els homes la deïficaven la seguien arreu on anava, eren capaços d’occir per una mirada dels seus ulls... Quines nits més meravelloses!
―I què penses que haurà estat, d’ella? També haurà fugit igual que la meva mestressa ?
―Això no ho sabrem mai ficades dins d’aquet sac. Vull pensar que estan lluny d’aquest malson.
―Apa! Què passa? Ens mouen! Ei, una mica de delicadesa que som nosaltres, les perruques més famoses de Versalles! Que va, no ens fan cas. Això pinta bastos. Pobretes de nosaltres, més val que ens acomiadem d’aquest món... Mon dieu! Adéu, adéu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada