―Uf, quina mala olor! Això no es pot aguantar, em queixaré al perruquer
reial! Oh, què és el que veig? Una perruca vermella! Mon dieu! On estic? Eh, tu! No te m’acostis! Que no saps que aquest lloc és
reservat per a la noblesa?
—Eh, tu! Vella cacatua arrossinada i curta de
cabals! Desperta i mira al teu voltant, reprimida somia truites. Ara ja no ets
més que ningú. Aquí estem totes amuntegades esperant qui sap què, potser de ser
cremades per inservibles. La nostra glòria és història passada. Els caps que
guarníem han rodolat per terra per causa del Sr. Guillotine. Que tu siguis de color rosat, ja no té cap valor.
Aquí no hi ha diferències socials, els nostres creadors han fugit per les clavegueres.
Temen per la seva vida. La gent d’ara no té miraments, i si els trobessin de
segur que els tallarien el coll. I, saps què et dic? Que ja era hora! Estava
ben cansada de suportar les colònies de polls famolencs xucladors de sang.
La perruca rosada va esblanqueir a punt de
desmaiar-se, i amb un fil de veu es va lamentar:
―Pobreta de mi, què faré ara. Jo que sóc tan delicada
acostumada al bon tracte. Quan no em duien m’estava dins una vitrina especial
per a mi sola. Snif, snif —plorava desconsolada—. Ai... aquells balls a la Cort,
quan tothom admirava la meva bellesa rinxolada i plena de llacets de fina seda
xinesa voladora al ritme del pas de la meva mestressa. Ai, ai...
―Mira que seràs tova... I jo què! Encara que sóc
de color vermell, també m’admiraven, sobre tot els homes, anaven rere meu com
induïts pel magnetisme de la meva mestressa.
»Allò sí que era vida! Totes les nits rebíem gent
de tota mena als salons residencials il·luminats per milers de llànties
reflectides als luxosos miralls que voltaven les parets. A ella, els homes la
deïficaven la seguien arreu on anava, eren capaços d’occir per una mirada dels
seus ulls... Quines nits més meravelloses!
―I què penses que haurà estat, d’ella? També haurà
fugit igual que la meva mestressa ?
―Això no ho sabrem mai ficades dins d’aquet sac.
Vull pensar que estan lluny d’aquest malson.
―Apa! Què passa? Ens mouen! Ei, una mica de
delicadesa que som nosaltres, les perruques més famoses de Versalles! Que va,
no ens fan cas. Això pinta bastos. Pobretes de nosaltres, més val que ens
acomiadem d’aquest món... Mon dieu! Adéu, adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada