dilluns, 31 de març de 2014

Perruques fraternals (Antònia García)

París viu una de les èpoques més convulses de la seva història. La revolució iniciada l'any 1789 sacseja el país i omple de sang els carrers. És l'etapa del Terror. La guillotina, artefacte horrible, no para de segar vides. La que van instal·lar a la plaça de la Revolution és la més activa. Allà hi duen les carretes amb els condemnats, vestits amb una mena de camises llargues. Els treuen de la presó sinistra de la Conciergerie i segueixen pel carrer de Saint Honoré. La xusma camina al costat dels carros, cridant, escopint, insultant i colpejant els qui molt aviat seran guillotinats.
A la Conciergerie fan neteja de la roba i de les poques coses dels desgraciats que ja van camí de la guillotina. Uns quants homes agafen tot el que hi ha per llençar i ho fiquen en sacs o en farcells improvisats amb les mateixes peces de roba. Alguns d'aquests farcells seran cremats i d'altres aniran a parar al riu. Però encara hi ha persones que en trauran algun profit: el pobres més pobres i més marginats de la ciutat furgaran com a rates entre aquelles deixalles, les arrencaran de les flames o les pescaran al riu. Només en restarà el rebuig últim, abandonat en qualsevol lloc.
En un racó del carrer de Saint Honoré, a l'indret de Sant Germain, hi ha anat a parar un sac. A dins, barrejades amb parracs, hi ha dues perruques, una que havia estat blanca i ben cuidada, una perruca d'aristòcrata, i una altra de color vermell viu, com les que utilitzen les prostitutes. Estan matxucades i brutes, els rínxols desfets. Però els queda una cosa que els fa establir un contacte més que físic: un fil de veu.
Oh, mon Dieu...! La meva mestressa no volia separar-se de mi, però m'han arrabassat sense miraments de les seves mans.  Esguarda com m'han deixat, aquests bastards!
I què me'n dius de la meva mestressa, ma fille? Els pollosos de merde m'han arrencat de la seva testa i se l'han posada ells, per burla, els molt cochons!
—Què li passarà a la meva estimada madame Enriette? Ho saps pas?
—Doncs, és que vous no ho saps? Li llevaran la testa, com a la meva chérie Marie! Només perquè havia amagat son frère girondí al bordell! És que això és un crim? I a la votre madame, per què l'havien ficat a la presó?
—Ah, vous le savez, madame Enriette c'est de la noblesse. Elle estava tan tranquil·la, fent-se la toilette del matí. S'havia menjat uns croissants amb xocolata i uns brioixos. Esperava rebre uns cavallers, la crème de la crème de París, quan uns sans-culottes amb mostatxos van entrar i els van agafar, a ella i als altres monsieurs dames de la família. Oh, la, la... ! I parlaven de la Comune i deien que els volien decapitar!
C'est la vie, petite fille! Hi ha massa desigualtats en cette monde! La teva madame, massa rica, i la meva mestressa, merde!, havent de fer de bagassa per no morir-se de fam! L'una, menjant croissants i fricandós i patè de foie i l'altra, un rosegó de pa i unes pommes de terre! N'est ce pas just, par Dieu! Vive Robespierre! Liberté, egalité, fraternité!
Chapeau, ma chérie! Ja t'has desfogat? Pobra conne! No saps que ja som a finals de termidor? El teu Robespierre, també l'han guillotinat! I saps què et dic? Que això no pot durar pas! S'ha de tornar a l'ordre! Un jorn o altre, els que han de manar, manaran, i els que han d'obeir, a callar i a fer bondat, com sempre!
Mais, perruca blanca, encara que jo només sigui la perruca d'una barjaula, tinc confiança en la humanitat! Allons, enfants de la Patrie...! Un jorn vindrà que tots serem iguals!
—Em sap greu desil·lusionar-te, perruqueta vermella, però aquest jorn no arribarà mai!
Merde! N'estàs ben segura?
—Del tot!
Nom de Dieu de putain de bordel de merde!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada