Cap a l'any del
Senyor de 1779, en un sac d’execució a la Place de la Bastille es van
trobar dues perruques. Una, blanca i empolsada. L’altra, pèl-roja i amb polls...
—Ha, ha, ha. . . Vós sou Madame
Antoinette. Què fa vôtre orgull per aquí? I a més a més, sense cap. On són les pigues pintades,
el perfum i el coloret?
Aquesta,
sense mirar, fa un bot cap endarrere, i traient-se-la de sobre, respon dèspota
i altiva:
—Qui
ets tu, plebea immunda, desvergonyida i pollosa, que em tractes sense cap
respecte? Au! Treu-me tes urpes de sobre, tan llardoses, immundes i
llepissoses, fuig de la meva noble testa. Que s’omplirà de brutícia, sinó de
quelcom pitjor. Au! Vinga! Respon-me, pocavergonya, impúdica, vil, vilana. Qui
ets i què fas aquí?
L'altra,
fent-li una reverència, respon amb to burleta:
—Ciutadana Mistinguett, donant de joia i
plaer, amant de la llibertat, igualtat i germandat. Madame, no us heu
adonat que en aquest sac som tots iguals? I a on aneu tan guarnida, sense cap i
sense cor?
—Desvergonyida,
altiva, rònega i execrable! Ai, meuca desvergonyida! Que no saps que jo sóc la
reina i el teu deure és doblegar-te davant tots els meus desitjos? Què
llibertat ni punyetes! Ràpid, espolsa’m la pols.
—I
vós sou tan orgullosa, prepotent i egocèntrica que no us heu adonat encara que
el vostre destí és acomplert. Que l'amiga guillotina us ha igualat com a
tothom. Que sou morta, ma “Senyora”, i esteu al sac com tothom.
—I
tu parles del destí? Ha, ha, ha... Doncs jo que et feia fent mitja davant de la
guillotina. Con és que ets també aquí?
—Ves,
els affaires del destí. Es por morir per roí o per defensar el destí.
Aleshores
se senten el càntics d’unes veus que s’apropen. Les perruques callen i
escolten: “Allons, enfants de la Patrie. Le jour de gloire est arrivé! Contre
nous de la tyrannie...”
I
llavors el sac de sobte s’obre. Les dues perruques resten en silenci, a
l'aguait de què serà. Hi entren dues mans embrutides, peludes, clivellades, i
comencen a remenar... Al cap d’una bona estona trien la perruca blanca.
—Bona
troballa, sí senyor. Me l'enduré per a la dona, ara que tenim castell.
Un
palau, Madame somriu.
 |
| Ciutadana Mistinguett |
–Ha,
ha, ha... Ara sóc jo qui se'n riu, ciutadana Mistinguett. Jo retorno al meu
palau. I a tu, de què t'han servit les vostres egalité, liberté, i
fraternité?
La
ciutadana Mistinguett es queda moixa, enfurismada, impotent. Ben cert és allò
que diuen: “N'hi ha que neixen amb estrella i d'altres neixen estrellats.”
 |
| Madame Antoinette |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada