dilluns, 31 de març de 2014

Allons enfants de la Patrie (Elisabet Prades)

Cap a l'any del Senyor de 1779, en un sac d’execució a la Place de la Bastille es van trobar dues perruques. Una, blanca i empolsada. L’altra, pèl-roja i amb polls...
            —Ha, ha, ha. . . Vós sou Madame Antoinette. Què fa vôtre orgull per aquí? I a més a més, sense cap. On són les pigues pintades, el perfum i el coloret?
Aquesta, sense mirar, fa un bot cap endarrere, i traient-se-la de sobre, respon dèspota i altiva:
—Qui ets tu, plebea immunda, desvergonyida i pollosa, que em tractes sense cap respecte? Au! Treu-me tes urpes de sobre, tan llardoses, immundes i llepissoses, fuig de la meva noble testa. Que s’omplirà de brutícia, sinó de quelcom pitjor. Au! Vinga! Respon-me, pocavergonya, impúdica, vil, vilana. Qui ets i què fas aquí?
L'altra, fent-li una reverència, respon amb to burleta:
 —Ciutadana Mistinguett, donant de joia i plaer, amant de la llibertat, igualtat i germandat. Madame, no us heu adonat que en aquest sac som tots iguals? I a on aneu tan guarnida, sense cap i sense cor?
—Desvergonyida, altiva, rònega i execrable! Ai, meuca desvergonyida! Que no saps que jo sóc la reina i el teu deure és doblegar-te davant tots els meus desitjos? Què llibertat ni punyetes! Ràpid, espolsa’m la pols.
—I vós sou tan orgullosa, prepotent i egocèntrica que no us heu adonat encara que el vostre destí és acomplert. Que l'amiga guillotina us ha igualat com a tothom. Que sou morta, ma “Senyora”, i esteu al sac com tothom.
—I tu parles del destí? Ha, ha, ha... Doncs jo que et feia fent mitja davant de la guillotina. Con és que ets també aquí?
—Ves, els affaires del destí. Es por morir per roí o per defensar el destí.
Aleshores se senten el càntics d’unes veus que s’apropen. Les perruques callen i escolten: “Allons, enfants de la Patrie. Le jour de gloire est arrivé! Contre nous de la tyrannie...”
I llavors el sac de sobte s’obre. Les dues perruques resten en silenci, a l'aguait de què serà. Hi entren dues mans embrutides, peludes, clivellades, i comencen a remenar... Al cap d’una bona estona trien la perruca blanca.
—Bona troballa, sí senyor. Me l'enduré per a la dona, ara que tenim castell.
Un palau, Madame somriu.
Ciutadana Mistinguett
–Ha, ha, ha... Ara sóc jo qui se'n riu, ciutadana Mistinguett. Jo retorno al meu palau. I a tu, de què t'han servit les vostres egalité, liberté, i fraternité?
La ciutadana Mistinguett es queda moixa, enfurismada, impotent. Ben cert és allò que diuen: “N'hi ha que neixen amb estrella i d'altres neixen estrellats.”

Madame Antoinette

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada