dilluns, 24 de març de 2014

Filípides, el missatger (Anna Collado)

ID 37051376 © Grant Phillips | Dreamstime.com
20 de setembre del 490 aC
Portem una setmana aquí, a la badia de Marató davant l’exèrcit persa. Hem deixat les olors i els colors de la nostra bella acròpolis, Atenes, per venir a combatre els perses, enviats pel rei Darios I el Gran i comandats pel general Artafernes.
Els perses han jurat que quan ens derrotin aniran a Atenes, la saquejaran, violaran les nostres dones i sacrificaran els nostres fills. Maleïts salvatges! Però les nostres dones han jurat també que si perdem la batalla llevaran la vida als nostres fills i pares i després se suïcidaran per evitar caure en mans d’aquest bàrbars i esdevenir les seves esclaves.
Per Zeus que donaré la meva vida per evitar que això passi!

21 de setembre del 490 aC
Hem atacat!
L’estratègia dels nostres generals ha estat infalible i hem aconseguit neutralitzar els arquers perses amb les formacions que han pres les nostres tropes i la superioritat de les nostres armadures.
Per cada un dels nostres homes que ha deixat la vida a la batalla, han sucumbit trenta perses. La resta, aterrits per les nostres llances, han acabat fugint en desbandada cap als vaixells.
Bon vent us meni i no torneu!
Però la batalla no ha acabat aquí per a mi. El general Milcíades m’ha fet cridar per encarregar-me una missió especial. M’ha dit que vagi tan ràpid com pugui a Atenes per avisar les dones que hem vençut i que no executin el seu pla.
De sobte he estat conscient de la importància de la missió encomanada. És clar, la batalla ha durat més dies del previst i és possible que les nostres esposes temin que hagi succeït un fatal desenllaç! I si no arribo a temps? Les seves vides pesaran sobre la meva consciència. Per què he estat jo l’escollit? M’encomano a tots els déus de l’Olimp per no defallir en la meva tasca i sense perdre temps em disposo a executar l’ordre del general.

22 de setembre del 490 aC
Fa hores que corro. Els peus em sagnen perquè les sandàlies s’han desfet amb les roques del terreny, per sort, no me’ls sento. Em costa respirar i sento com el cor em palpita veloçment. Tant, que per moments penso que me’l trobaré a la boca d’un moment a l’altre. Em falta l’aire. Un formigueig em corre per l’espinada i sento un dolor indescriptible a les cames.
He corregut sense descans tota la nit, i ara que la llum primerenca de l’alba comença a il·luminar els camins, veig ja més a prop que mai la meva destinació. Per fi veig el Partenó, ja arribo!
En entrar a l’estimada Atenes, he vist les dones. Encara hi són. No he pogut buscar la meva estimada esposa i el meu fill. He emprat el darrer alè que em quedava per dir: Niké i, de sobte, el món ha desaparegut davant els meus ulls.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada