 |
| ID 37051376 © Grant Phillips | Dreamstime.com |
20 de setembre
del 490 aC
Portem una setmana
aquí, a la badia de Marató davant l’exèrcit persa. Hem deixat les olors i els
colors de la nostra bella acròpolis, Atenes, per venir a combatre els perses,
enviats pel rei Darios I el Gran i comandats pel general Artafernes.
Els
perses han jurat que quan ens derrotin aniran a Atenes, la saquejaran, violaran
les nostres dones i sacrificaran els nostres fills. Maleïts salvatges! Però les
nostres dones han jurat també que si perdem la batalla llevaran la vida als
nostres fills i pares i després se suïcidaran per evitar caure en mans d’aquest
bàrbars i esdevenir les seves esclaves.
Per
Zeus que donaré la meva vida per evitar que això passi!
21 de setembre
del 490 aC
Hem atacat!
L’estratègia
dels nostres generals ha estat infalible i hem aconseguit neutralitzar els
arquers perses amb les formacions que han pres les nostres tropes i la
superioritat de les nostres armadures.
Per
cada un dels nostres homes que ha deixat la vida a la batalla, han sucumbit
trenta perses. La resta, aterrits per les nostres llances, han acabat fugint en
desbandada cap als vaixells.
Bon
vent us meni i no torneu!
Però
la batalla no ha acabat aquí per a mi. El general Milcíades m’ha fet cridar per
encarregar-me una missió especial. M’ha dit que vagi tan ràpid com pugui a
Atenes per avisar les dones que hem vençut i que no executin el seu pla.
De
sobte he estat conscient de la importància de la missió encomanada. És clar, la
batalla ha durat més dies del previst i és possible que les nostres esposes
temin que hagi succeït un fatal desenllaç! I si no arribo a temps? Les seves
vides pesaran sobre la meva consciència. Per què he estat jo l’escollit? M’encomano
a tots els déus de l’Olimp per no defallir en la meva tasca i sense perdre
temps em disposo a executar l’ordre del general.
22 de setembre
del 490 aC
Fa hores que corro.
Els peus em sagnen perquè les sandàlies s’han desfet amb les roques del terreny,
per sort, no me’ls sento. Em costa respirar i sento com el cor em palpita
veloçment. Tant, que per moments penso que me’l trobaré a la boca d’un moment a
l’altre. Em falta l’aire. Un formigueig em corre per l’espinada i sento un
dolor indescriptible a les cames.
He
corregut sense descans tota la nit, i ara que la llum primerenca de l’alba
comença a il·luminar els camins, veig ja més a prop que mai la meva destinació.
Per fi veig el Partenó, ja arribo!
En
entrar a l’estimada Atenes, he vist les dones. Encara hi són. No he pogut
buscar la meva estimada esposa i el meu fill. He emprat el darrer alè que em
quedava per dir: Niké i, de sobte, el món ha desaparegut davant els meus ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada