dilluns, 10 de març de 2014

Les croquetes (Núria Soler)

La senyora Encarna els diu als mossos el poc que sap d’aquella noia que han trobat morta a la cuina:
—Aquest matí ha trucat a casa per demanar-me si li podia aclarir uns dubtes que tenia sobre com fer les croquetes. En volia fer per aperitiu del sopar d’aniversari de noces —dos anys, ja— i no acabava de treure l’aigua clara de la recepta que tenia. No m’ha estranyat gens, quan n’he llegit les instruccions. Li he explicat tan bé com he pogut com les faig jo, m’ha semblat que ho entenia i aleshores sense venir a tomb m’ha parlat d’un amic del seu marit de qui ha dit que no sabia com desfer-se’n. Semblava força amoïnada.
»Miri que n’estic de tipa, m’ha dit, d’aquest tipus que no es desenganxa d’en Martí. Cada dia l’acompanya fins a casa i es queda una estona tot prenent una cervesa. Ell, en Martí, ja em diu que no sap com fer-s’ho per treure-se’l de sobre però que cada dia es fa el ronso a l’hora de plegar i se li enganxa com una paparra.
»Ara, a més a més, em demana si tinc quelcom per acompanyar la cervesa i jo, com una bleda, el primer dia ja hi vaig caure de quatre potes. Tampoc no li podia pas dir que no, tenint com tenia una llauna d’olives farcides i n’hi vaig treure unes quantes que van desaparèixer en un tres i no res. I, un dia són patatetes fregides, un altre cacauets, un altre... bé, ja m’entén, m’ha ben atrapat.
»No és que no m’agradi que en Martí tingui amics però és que aquest ens pren les poques estones que tenim d’intimitat al cap del dia. Abans que ell aparegués ens estàvem una bona estona parlant del nostre dia a dia i de... bé, ja m’entén, de les coses que es parlen les parelles quan es retroben als vespres.
»Decididament ahir es va passar. Jo ja no sabia com fer-ho perquè marxés; anava i venia de la cuina i deia que el sopar estaria aviat, començava a parar taula, feia soroll amb els coberts i els pots, però res. Al final em vaig  decidit i li vaig dir: Mira, nosaltres hauríem de començar a sopar que ja saps que tenim costum d’anar-nos-en a dormir aviat. Aleshores va dir: “Caram, perdoneu, no m’he adonat de l’hora que és”, i va marxar.
El que la senyora Encarna no sap és que a la Lola, aquella nit, se li va  acudir una idea: demà com que és l’aniversari de noces, faré croquetes, unes de bacallà i unes de pernil. A en Martí li agrada molt el bacallà i, en canvi, el pernil li fa al·lèrgia i ”Ell” ha dit moltes vegades que el bacallà no el pot ni veure. A les de pernil hi posaré...
La Lola s’ha posat a fer les croquetes de pernil i hi ha anat afegint un ingredient secret que la senyora Encarna no li ha esmentat i de tant en tant tasta la pasta per assegurar-se que no es nota el gust i cada vegada n’hi afegeix un polsim més i el torna a tastar i...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada