La pàgina en blanc (Pilar Zabala)

Confesso que cada vegada que em disposo a escriure un nou relat i davant meu apareix una pàgina immaculadament blanca, sento que el pànic envaeix tot el meu ésser.

Generalment la idea del que vull expressar es mostra clara en el meu pensament, però tan aviat com la pàgina en blanc apareix a la pantalla de l’ordinador, la meva ment es queda com hipnotitzada davant la seva extrema blancor. Com a conseqüència d’això sento que, de sobte, desapareix la meva capacitat d’escriure amb serenitat qualsevol article, i un mar d’ondulants i espumosos dubtes sorgeix davant meu, provocant-me una gran confusió.

Em costa posar ordre entre les moltes paraules que acudeixen al meu pensament, paraules que, com si fossin un eixam d’espantades abelles, s’empenten saltant entre elles, enredant-se les unes amb les altres fins acabar formant llargues i complicades frases que de cap maneran em convencen. És per aquest motiu que ràpidament les rebutjo sense contemplacions, alhora que segueixo tossudament esprement-me el cervell, per mirar d’aconseguir atrapar les que més s’ajustin al sentit del que vull comunicar.

Tanco els ulls i intento concentrar-me tot buscant aquesta primera frase genial i salvadora, aquesta que, com passa en tota representació, obrirà el teló que ha de ser el punt de partida de la meva narració. Però passa que, tot i estant amb els ulls tancats, sóc conscient que la pàgina segueix mostrant-se impol·luta, freda, estàtica i cruel. Aquesta realitat em dristreu i aconsegueix desbaratar els meus desitjos de concentració, per això, de vegades, l’odio.

Miro furtivament el rellotge i escolto sense voler escoltar el seu angoixós tic-tac que, de manera impassible i descarada, em fa saber que el temps avança implacable mentre jo segueixo perduda, ensopida i en un estat gairebé catatònic, esperant que alguna “musa” compassiva m’ofereixi una mica d’inspiració.

És llavors, quan la meva desesperació assoleix el nivell més alt i irritant, que decideixo començar de qualsevol manera, i ho faig llançant sobre la pàgina en blanc una sèrie de paraules que després, com si d’un trencaclosques es tractés, vaig triant i ordenant a poc a poc fins aconseguir que el significat del meu primer paràgraf sigui el més clar i comprensiu possible.

A partir d’aquí la meva satisfacció és infinita. A mesura que avanço de manera ja més resolta i segura en la descripció del meu relat, la blancor de la pàgina va perdent posicions. En la seva retirada s’ha vist obligada a deixar pas a un munt d’aquestes taquetes fosques que es diuen lletres, articles,  paraules, frases, comes, punts i accents, i que ara ocupen els seus llocs de manera ordenada al llarg d’un espai que, fins fa poc, tan sols li pertanyia a ella.

Per fi ara ja puc respirar i estar més tranquil·la, tots els meus dubtes i pors han desaparegut. Igual com ha ocorregut en altres ocasions, també avui he guanyat la partida a aquesta pàgina de malson.

Ara, la seva blancor es veu esquitxada amb moltes paraules i petits signes plens de significat. Ara, ja de cap manera és totalment blanca i buida de contingut.