Un cas ben resolt (Pilar Zabala)

—Que estrany —va dir la Júlia dirigint-se a la Marta—, la Carlota no contesta. Ens va dir que podíem venir a partir de les dues i ja ho són, potser és a la zona de darrere de la casa collint flors, ja saps que la nostra amiga és molt detallista, i des d’allí no crec que pugui sentir que estem trucant, esperem una mica.

El temps va passant i les dues amigues comencen a impacientar-se. —Li trucaré al mòbil –diu la Marta—, potser el duu a la butxaca. Doncs no, tampoc no l’agafa, on deu ser?; em costa de creure que pugui haver-se oblidat de nosaltres.  Només fa tres dies que ens va demanar de celebrar plegades l’acord de separació amb el seu marit, i que ho volia fer avui, just el dia que feia dos anys que s’havien casat.

—Saps què et dic, Júlia?, doncs que tinc un mal pressentiment. Saltaré la tanca i miraré d’entrar per la porta del darrere. Tu queda’t aquí, si vols.

La Júlia opta per seguir la Marta i, després de fer una ullada al jardí, envolten la casa. Observen que la porta del menjadoret d’estiu és un pam oberta, s'hi acosten i, des del mateix llindar, tornen a cridar la Carlota. Passats uns segons sense obtenir cap resposta, decideixen d’entrar-hi.

—Caram, pel que sembla, això serà  tot un sopar de primera classe —diu la Júlia—. Amb la bona pinta que tenen tots aquests entrants, costa de resistir-se i seguir esperant. Segur que a la Carlota no li sabrà greu que, en absència seva, agafem un parell d’aquests canapès de xampinyons; és clar que, ben mirat, les tartaletes amb paté d’olives, espàrrecs i pebrot escalivat també han de ser una delícia, igual que aquest bol de verduretes cruixents; i què me’n dius d’aquest assortit de formatges?, i tot això sense comptar amb el que la Carlota és segur que deu tenir preparat a la cuina, perquè m’arriba una oloreta... Ho anem a mirar?

Les dues noies observen que damunt l’encimera que és al mig de la cuina, hi ha una safata de canelons a punt per entrar al forn i que, a l’altre extrem, reposa un magnífic pastís de pa de pessic recobert amb una lleugera capa de xocolata negra i guarnit amb petits fruits del bosc.

De sobte, de les seves boques s’escapa un crit que omple tot l’espai. A terra, darrera l’encimera, sobresurten les cames de la Carlota enmig d’un bassal de sang.

Les dues noies no gosen acostar-s'hi. L’horror de la inesperada escena els ha paralitzat el cos i durant uns llargs segons resten immòbils, tractant d’imaginar com de dantesc deu ser la resta de l’espectacle que acaben de descobrir.

Uns moments després, la Marta i la Júlia prenen consciència que la seva situació dins la casa pot resultar més que sospitosa per a la policia.

—El primer que hem de fer és eliminar el nostre rastre —diu la Marta—, hem de pensar quines són les coses que hem tocat i netejar-les bé. Començarem per les portes, les dues cadires on ens hem assegut, la safata dels canapès, l’encimera de la cuina, els gots i la gerra de l'aigua… no sé... Júlia, deixa de tremolar i comença, ja, a fer, no podem perdre el temps, hem d’actuar de pressa.

—Però, Marta, i si algun veí ens ha vist saltar la tanca?, i si la Carlota ha comentat a algú que avui vindríem nosaltres? Això no ho podem pas esborrar i, a més, la taula parada per a tres persones és una evidència que la policia tindrà en compte.

—Tens raó, Júlia, però sabem que nosaltres no som culpables d’aquest fet esgarrifós. Jo penso que a la pobra Carlota l’ha mort el seu “ex” per despit, és ben segur que la seva arrogància masclista no ha tolerat que ella el deixés. Au va, marxem, estic segura que ningú  no ens ha vist enfilades a la tanca perquè la policia ja seria aquí. Això no vol dir que ara no anem en compte en tornar a saltar cap al carrer i, sobretot, fixem-nos bé on posem les mans, no hem de deixar cap ditada.

Tan bon punt la Marta arriba a casa seva sona el telèfon.

—Hola, sóc jo, la Carlota, suposo que us heu cansat d’esperar davant de la meva porta, em sap molt de greu, però és que he patit un accident a la cuina. Resulta que he relliscat amb tan mala fortuna que, en caure, m’he donat un cop al cap i he perdut els sentits. Sort que no m’he tallat amb els vidres del pot de tomàquet que duia a les mans. Ara ja m’he recuperat i estic força bé. No sé què en pensaràs, però m’agradaria que tornéssiu a venir, la taula és parada i el menjar a punt. Si estàs d’acord, trucaré a la Júlia. Que em sents, Marta? Per què no contestes?