dilluns, 20 d’abril de 2015

Dos poemes (Marta Pedrero)

Primer poema

Com un peix sense bicicleta
a un riu de plata li diu:
imperceptible, inacabable, senyor dels sons
diguem on t’arrosseguen les teves aigües.

I, inamovible dins els seus giravolts,
li explica joiós el riu de plata:
segueixo els sons de les meves pedres
que alegres sacsegen el fons del riu.

Entremaliat, em deixo portar pels corrents
i, sense oposició, allà on em menen em trobo.
Sense rumb i de vegades esbravat, creuo
les altes muntanyes i els turons apacibles.

Emmirallat pels núvols i el cel
em sento senyor de la bellesa del món
i vaig cantant tot el camí, enlluernat
pel vol de les aus inassolibles.

I, quan la pluja augmenta el meu cabal,
sóc capaç d’abastar grans extensions
i tornar-me salvatge de veritat
com un príncep enrabiat, sense fronteres.

Diguem, riu de plata,
per què em sento com un peix sense bicicleta?
I el riu de plata l’abraça i diu:
vine aquí que hem de fer un gran viatge,
vine amb mi que et portaré fins al mar.


Segon poema

Com un peix sensa bicicleta sóc,
com una espurna seca que incendia boscos i muntanyes,
com un ram de flors sense destí,
com un vol de vent de matinada.
Vent de nord, Tramuntana que engresca les onades
i dóna llum a les postes de sol.

Com un peix sensa bicicleta sóc;
i, quan vénen les onades, aixeco el vol buscant la costa,
refugi dels aventurers.
I, sobrevolant les arestes salvatges de la seva fesomia,
dibuixo mapes al meu cap i esborro camins del meu cor
perquè les ales em portin a llocs desconeguts.

Com un peix sensa bicicleta sóc;
I, encara que sé que el vent imposarà la seva llei,
n’imploro la condescendència perquè em deixi enlairar
tan sols una vegada, per retrobar-me, si més no,
amb els meus racons de joia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada