Primer
poema
Com
un peix sense bicicleta
a
un riu de plata li diu:
imperceptible,
inacabable, senyor dels sons
diguem
on t’arrosseguen les teves aigües.
I, inamovible dins els seus giravolts,
li
explica joiós el riu de plata:
segueixo els sons de les meves pedres
que
alegres sacsegen el fons del riu.
Entremaliat, em deixo portar pels corrents
i, sense oposició, allà on em menen em trobo.
Sense rumb i de vegades esbravat, creuo
les altes muntanyes i els turons apacibles.
Emmirallat pels núvols i el cel
em
sento senyor de la bellesa del món
i vaig cantant tot el camí, enlluernat
pel vol de les aus inassolibles.
I,
quan la pluja augmenta el meu cabal,
sóc
capaç d’abastar grans extensions
i
tornar-me salvatge de veritat
com
un príncep enrabiat, sense fronteres.
Diguem,
riu de plata,
per
què em sento com un peix sense bicicleta?
I
el riu de plata l’abraça i diu:
vine
aquí que hem de fer un gran viatge,
vine
amb mi que et portaré fins al mar.
Segon
poema
Com
un peix sensa bicicleta sóc,
com
una espurna seca que incendia boscos i muntanyes,
com un ram de flors sense destí,
com
un vol de vent de matinada.
Vent
de nord, Tramuntana que engresca les onades
i dóna llum a les postes de sol.
Com
un peix sensa bicicleta sóc;
i,
quan vénen les onades, aixeco el vol buscant la costa,
refugi
dels aventurers.
I,
sobrevolant les arestes salvatges de la seva fesomia,
dibuixo
mapes al meu cap i esborro camins del meu cor
perquè
les ales em portin a llocs desconeguts.
Com
un peix sensa bicicleta sóc;
I,
encara que sé que el vent imposarà la seva llei,
n’imploro
la condescendència perquè em deixi enlairar
amb els meus racons de joia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada