Vol d’ocells (Marta Pedrero)

Sóc un ocell que quan enlairo les ales aprecio l’esforç que hauré de fer al llarg de quilòmetres, reconec els corrents que es formen a cada alçada i estudio com aprofitar-los per poder arribar al següent destí. De vegades, creuo espais immensos de mar, encara que sempre vaig acompanyat. Viatgem en grans colònies i busquem les condicions més idònies per poder nidificar i gaudir d’aliment i d’un bon clima. Per això migrem i som capaços de recórrer milers de quilòmetres. El meu lloc preferit és la Camarga francesa perquè està plena de llacunes salades. Normalment passem l’hivern a la desembocadura del Muluya, al Marroc, i quan arriba la primavera marxem cap a la Camarga.

L’any passat vam haver de fer parada a l’estany de Canet en Rousillon per culpa d’una forta Tramuntana que ens venia de cara. Quan vàrem arribar, l’estany va quedar cobert d’un mantell de color rosa, l’espai no era petit però ens va quedar una mica just per a la colònia de 8.000 ocells que ens hi vam instal·lar.

En arribar vaig fer un petit descans i em vaig capbussar per comprovar la biodiversitat d’aquelles aigües. Quin plaer sentir el gust dels mol·luscs, crustacis i petites algues que filtrava amb el bec!

Una vegada recuperat em vaig acostar a la vorera de l’estany per buscar un bon lloc per a mi i per a la meva parella, si trobàvem un lloc arrecerat i tranquil potser hi podríem fer el niu.

L'endemà, quan ja estàvem més descansats, vaig sortir a investigar la zona. Vaig observar que la platja la teníem al costat de l’estany i vaig veure que a l’altra banda s’elevava una gran muntanya: el Canigó. Era una zona plena de bellesa i d’espais naturals, la llum de la tarda envaïa de vermells el cel i la neu del pic de la muntanya.

La meva curiositat anava més enllà i encara vaig pujar més al nord fins a arribar a Port Leucate, on hi havia entrades de mar cap a terra que els homes havien omplert de piscines per cultivar ostres i musclos. També era una zona bella però no era apta per a nosaltres, ja que no són estanys i nosaltres necessitem aigües poc profundes i amb poc moviment on es creïn ecosistemes estables que ens permetin alimentar-nos.

Per tornar a Canet i reunir-me amb la família vaig aprofitar el vent de Tramuntana sense moure gairebé les ales i vaig recórrer amb molta tranquil·litat la costa fins a arribar a l’estany, i una vegada allà, vaig trobar la meva parella entre les canyes ben disposada i atenta a la meva arribada i, així, aquest any la pujada a la Camarga la fem acompanyats per les nostres filles i un munt més de companys amb qui recorrem cada any el cel del Mediterrani.

Els camins de l’aire (Antònia García)

S'està acabant el bon temps. És hora de tornar cap al sud. Els pollets ja han crescut, tenen totes les plomes i són forts. Des que van néixer, a la primavera, s'han pogut alimentar bé però a partir d'ara, amb el fred, en aquestes terres ja no hi haurà tant de menjar. Per això ens hem aplegat en grans estols i hem començat la nostra migració cap a terres més càlides on ens podrem alimentar fins que el nostre rellotge biològic i l'instint ens indiquin que hem de tornar aquí, on tenim fet el niu o bé en farem un de nou, si cal.

Som una mena d'ocells de mida petita i encara que volem en grup, en forma de lletra be baixa per aprofitar l'esforç dels davanters, no tenim l'espectacularitat de vol d'altres ocells de mides més grans i ales llargues i poderoses. Tot i amb això, aprofitant tant com podem els camins de l'aire, els corrents que ens duen, podem fer llargues distàncies. Només ens cal, de tant en tant, trobar un lloc adient per aturar-nos a recuperar les forces i després continuar la migració.

Els nostres indicadors són el sol, les estrelles, el magnetisme de la terra, les valls i els rius. Es veu tot tan petit, des d'aquí dalt! Els rius semblen cintes de plata que s'entortolliguen entre les muntanyes i els pobles dels homes són engrunetes de colors damunt d'un paisatge de verds i ocres. Hi ha una cosa que ens sorprèn: aquests enormes ocells metàl·lics i rígids que volen per damunt nostre, a molta altura, i que fan una veu ronca que no entenem. També deuen fer la seva migració. Però no formen una munió, com nosaltres.

Els camins de l'aire que seguim són eficaços i plaents moltes vegades, amb el vent que ens va a favor o, segons com, ens enlaira uns metres per prendre un nou camí més favorable. Però no sempre són amables. Ara, el nostre camí aeri ens fa entrar en uns núvols grisos, carregats d'energia, que ens fan trontollar i ens desmaneguen la formació. Cal batre fortament les ales i no perdre de vista el company que ens fa de guia. Sortim com podem d'aquests cúmuls tempestuosos i baixem, cercant espais més segurs. Busquem una zona d'aiguamolls per descansar, junt amb d'altres ocells que també hi han fet cap.

Uns quants dies més tard, el nostre vol travessa per sobre el mar i sobrevolem unes terres on no hi ha tanta vegetació. Com més anem cap al sud, més inhòspit es veu el paisatge allà baix. Grans extensions de terres àrides i rocoses, amb poques poblacions que gairebé no es distingeixen de la sorra que veiem pertot. Ens cal tota l'energia que hem agafat als aiguamolls per volar sense parar pel damunt d'aquest desert, suportant un sol ardent només amorosit per l'aire que ens impulsa. No podem defallir, aviat s'acabarà la part més dura de la nostra migració.

Ara, anem trobant alguns camps verds. Els rius, petits i enclotats, reguen les terres que tenen arran. El paisatge es va omplint de bosquets, es va transformant a mesura que avancem. Els bosquets es tornen boscos, hi ha espais amb vegetació, amb poblats d'homes, amb animals de diverses menes. Ja reconeixem els llocs! Fa un temps, vam sortir d'aquí, en grans voladúries, cap al nord. Ara estem fent el mateix camí, a la inversa. Aviat pararem a les terres que vam deixar.

El nostre instint no ens falla mai, ni ens abandona aquesta força interna que ens empeny a fer les migracions. Quan hagi passat el temps que ha de passar, tornarem a repetir el cicle, tan exacte com el pas de les estacions, i volaren altre cop cap al nord, seguint els nostres camins d'aire, fins allà on trobarem el bon temps, per niar i veure com la vida es reprodueix una altra vegada.

Ocells migratoris (Montserrat Fortuny)

Hola, amics! Sóc un rossinyol. La meva espècie és coneguda com a luscina megarhynchos, un ocell passeriforme dins dels ocells cantaires, i el meu cant és el més bonic del món. Tot això ho he après perquè he niat al jardí d’un monestir, on els monjos i els estudiants es reuneixen els vespres d’estiu, amb els llibres damunt dels genolls, i reciten les seves lliçons en veu alta. Les coses que he sabut!

Vaig néixer en un còmode niu, a les branques d’una alzina de les que envolten aquest jardí, ja fa sis anys, o sia que me’n queden dos, com a màxim, de vida i de refilets. La meva parella és un any més jove que jo i ja hem criat quatre vegades, en total setze fillets, dels quals en queden dotze de sans i bons. Val més no parlar dels que ens manquen... igualment que els pares.

Cada vol migratori que fem, tant a la primavera com a la tardor, totes les famílies en perdem uns quants, massa dèbils o vells…

Descomptant la primera primavera, que me la vaig passar dins del niu, envoltat pels meus germanets i germanetes, ben nodrits amb cucs i insectes pels nostres pares, ja n’ha fet cinc que canto en aquest jardí, embadalint tota la nit els monjos i deixebles i visitants. Tothom té els somnis més bonics, quan s’adormen amb els meus refilets romàntics.

A la tardor, formant un vol atapeït, migrarem cap a les terres del sud per passar-hi un hivern més càlid, amb tots els meus parents i amics. No aguantem ni el fred ni la neu.

La meva parella és molt bonica i forta, fa goig veure-la volar, amb les ales llargues i bellugadisses, la cua voluptuosa i el bec punxegut i lluent! Les nostres últimes cries volaran amb nosaltres, i les anteriors, amb les seves parelles i amb tots els fillets també.

Passarem per damunt del delta del Llobregat, després, pel de l’Ebre, arran del mar, la nostra mar menuda, d’un to blau-verd meravellós, i les seves cales d’aigua mansa i els pobles blancs, amb els campanars que miren el cel.

Ara, veurem els tarongers verds, amb els fruits d’un preciós color carbassa. A la primavera, vam veure els tarongers blancs, per la tarongina que els cobria i que, a més de bonica, era olorosa i omplia tot l’ambient de dolç perfum.

Avall, avall, també passarem per on hi ha boscos d’oliveres, amb el seu color verd-gris argentat.

Moltes vegades, darrere nostre, volen els companys que venen de més amunt, de França, que no ens aconsegueixen mai per més que volin orgullosos. Nosaltres no hi hem anat mai, al seu país, encara que coneixem la cançó: “Rossinyol que vas a França, rossinyol…”.

Encara ens quedarà travessar el mar, aquest que, encara que estret, ja és un oceà. Arribarem on hi ha palmeres, amb els seus dàtils, dolços i abundants. També hi ha d’altres arbres, curullls de flors vermelles. Allà hi passarem part de la tardor i tot l’hivern, sense fred… I amb el desig de poder retornar a la nostra pàtria, al començament del bon temps.

Lliçó de vol (Núria Soler)

Uff! Estic morta, tot el dia que només faig que entrenar-me! Ara una giragonsa cap aquí, ara, de cop, vira cap a la dreta...no! Sembla que m’he tornat a equivocar, quan m’he girat m’he trobat tots els companys de cara i, a més a més de l’esbroncada, tots se n’han rigut. Les ales em fan mal i no les puc aixecar! Quin martiri!

El pare prou que m’ho repeteix dia rere dia:

—Només cal que t’hi fixis una mica, caram! Encara farem salat per culpa teva. Si no estàs preparada per marxar ens haurem de quedar més temps i, si no trobem un altre grup, fer-ho sols és una temeritat. Fes el favor d’estar atenta, no és pas tan difícil, tots hem hagut de fer-ho una primera vegada. Deixa’t portar pels companys i tingues els ulls ben oberts.

Ells continuen parlant però jo ja no els sento. M’he adormit amb el cap sobre l’ala dreta i, en el meu somni, sóc un ocell magnífic i volo sola majestuosa sense haver de seguir ningú, ni perdre la formació. Quin somni més feliç!

Així que em desperto la mare ja em porta uns quants cucs i insectes per esmorzar i em diu amb veu trista:

—Sobretot filleta, fixa-t’hi bé avui. En depèn la teva supervivència. Ahir el pare em va dir que si no te’n surts no ens quedarà més remei que deixar-te o exposar-nos que et perdis pel camí. No ho voldria pas, què faria sense tu! Quin viatge més trist!

M’he quedat aclaparada, les llàgrimes em rodolaven cara avall i em queien per la punta del bec. He anat cap a classe moixa i trista i el mestre quan m’ha vist ja s’ha pensat què em passava. M’ha abraçat amb la seva ala enorme i m’ha dit:

—Ara t’explicaré perquè és tan important que aprenguis a seguir la formació. Quan hem de marxar, els adults ens posem d’acord per fer torns i conduir l’estol. Comencen els més experimentats en la ruta per no fer marrada. Un cop hem agafat la bona direcció ens anem alternant en els primers llocs perquè és força cansat anar davant ja que hem de fer front als vents que moltes vegades bufen en contra. Darrere els més grans, venen les cries de l’any anterior, com el teu germà, i els segueixen els de l’última niada, com tu i els teus companys a qui jo entreno. Darrere del grup sempre hi va algú experimentat per si un de vosaltres flaqueja o es despista. Ell l’acompanya una estona fins que es refà i vigila per si algú altre té problemes. Estem molt ben organitzats i això és el que ens permet arribar sans i estalvis a llocs més temperats i sobreviure a l’hivern. Quan és hora de tornar, vosaltres ja sou més grans i més forts i no necessiteu que us vigilem tant d’a prop però, tot i així, sempre cal que guardem la formació.

Me l’he quedat mirant amb cara d’estaquirot i quan m’ha demanat si l’havia entès he dit:

—Sí, i tant! El que no entenc és perquè ningú no m’ho havia explicat abans.

—És que normalment els nostres gens ja porten aquesta informació i tot el que jo he de fer és procurar que les vostres ales agafin les forces necessàries per poder afrontar el viatge —m’ha dit.

Vaja, he pensat, els meus gens estan desinformats. M’he posat a la feina amb coratge per corregir el defecte biològic i, quan sigui el moment, poder transmetre adequadament a la meva descendència les referències pròpies d’una grua com cal.

L’últim vol (Carme Marquès)

Ja totes han reprès el vol acomboiades per una gran cridòria. Són tantes les amigues que marxen... i jo aquí, em quedaré sol gaudint d’aquesta terra que m’estimo. És tan bonic aquest parc. Els arbres encara curulls de fulles, també conserven alguna que altra flor. La gent que en té cura ha penjat unes petites casetes de fusta on podré aixoplugar-me quan arribi l’hivern.

Quan els dies s’escurcin i les nits s’allarguin, arraulit sota les plomes estarrufades pensaré en els dies radiants quan el sol lluïa esplèndid quan amb les companyes volàvem tot el dia. Aleshores tenia un cor tant fort com la locomotora d’un tren.

Encara no heu endevinat qui sóc? Sóc un colibrí. Recordo quan arribàrem del sud. Com un núvol, vàrem aparèixer. Érem tants que el cel va enfosquir-se. Alegres, despreocupats i famolencs libarem el nèctar d’aquell bé de Déu que se’ns oferia al ulls.

Hi havia tota classe de flors: lliris, margarites, dàlies, crisantems, gessamins...

A passat el temps i s’ha endut la primavera, quasi bé l’estiu i vet ací que és hora de retornar cap al sud, més jo no en tinc ganes, m’hi trobo a gust en aquest lloc. A més a més m’he tornat mandrós, potser que demà quan tots hagin marxat, una llàgrima rodolarà dels meus ulls fins al bec i fent un sospir l’engoliré i refilaré una nota trista.

Penso que l‘estiu ha estat bo i la companyia immillorable; he gaudit al límit del què he tingut a l’abast. He cantat els dies lluminosos i he plorat els tristos.

Ara les veig fent una última passada. Després enfilaran la formació programada i formaran una ve baixa perfecta i, ara l’una ara l’altra, per torns, encapçalaran la formació fent parades per descansar fins a arribar al destí que les empeny.