Leta, la bombeta (Carme Marquès)

Hi havia una vegada una bombeta que es deia Leta. Vivia en un taller de modistes i s’estava al prestatge a prop de la finestra. Rodoneta i ventruda romania abandonada plena de pols. La modernitat l’havia arraconat.

Ella somiava..., si pogués volar sortiria per aquesta finestra i aniria a un país on la gent encara s’il·luminés amb espelmes i allà jo seria la reina.

Aquest desig era tan ardent que l’astre sol en escoltar-la l’hi va concedir.

Quan el taller fos buit, i a les fosques, ella s’encendria i fent un vol de comiat per l’habitació sortiria disparada com una sageta a l’encontre del seu somni.

Un nen la va trobar sota unes mates al costat de la seva cabana i, així que hi entrà aquesta s’il·luminà i també les cares de sorpresa d’aquella humil família.

L’endemà, els veïns assabentats del prodigi s’abocaren cap la cabana on una estranya cosa feia llum. Si algú la tocava es fonia.

A la bombeta Leta aquella situació la feia riure d’allò més, ella s’encenia o s’apagava quan li vagava: de dia li feia la competència al sol i, de nit, quan tots dormien els despertava lluïnt més que mai.

Aquesta supèrbia enfadà al “gran astre” i, amb veu aspre li digué: has fet abús del lliure albir que et vaig concedir i això és punible, per la qual cosa ets castigada a tornar al prestatge plena de pols fins que siguis rescatada per la compassió.

Passaren els anys i la bombeta solitària, encara esperava la mà que l’havia de deslliurar. Però vet ací que un dia...

Les finestres foren obertes de bat a bat i la llum del sol emplenà l’estança i entraren tot de persones carregades amb galledes i escombres. Eren els nous llogaters. Fou la nena qui la va veure, solitària i plena de pols. Mira, mare, digué, he trobat una bombeta i, si funciona, la faré servir pel llum del meu escriptori.

D’aquesta manera es va deslliurar del càstig la nostra bombeta Leta.

Deixeu-me seguir (Anna Collado)

ID 23266127 © Rigmanyi | Dreamstime.com

Romanc tota la tarda a la biblioteca immersa en la lectura quan, de sobte, els llums s’apaguen i s’encenen. Uix! Hora de plegar! Però segueixo llegint i...  plaf! Tot és fosc de sobte. Crec que el llibre m’ha abduït i sóc en algun racó del món de Fantasia. Xst... Calleu no sigui cas que algú torni a fer anar les bombetes...

I la llum es va apagar (Marta Pedrero)

Tenia la mirada perduda en el quadre que penjava sobre la paret del menjador, m’agradava deixar anar els meus pensaments sense parar-me a analitzar realment el que pensava, i abandonar la mirada sobre aquella pintura de tons blaus i groguencs.

Així, abstreta, vaig notar per un moment que la llum baixava d’intensitat i en dos segons tot va quedar a les fosques. Els meus ulls es van acostumar a aquella penombra, una gran quietud va apoderar-se de tota l’estança, i vaig veure com la llum de la lluna entrava pels finestrals de la casa, però ara, el silenci em resultava inquietant, i els meus sentits s’aguditzaven a mesura que passaven els minuts.

Primer vaig sentir com els músculs de l’esquena i dels braços s’anaven tensant, i aquesta tensió contagiava els músculs de peus i cames, semblava que el meu cos es preparava per sortir corrent. Com que la por i la imaginació s’havien activat en el mateix instant que la llum havia marxat, vaig intentar recórrer a unes eines ben terrenals, una frontal pel meu cap, un llapis i un paper per dibuixar.

Asseguda a la butaca vaig començar a repassar i dibuixar les parts anatòmiques de la mà, la qual cosa necessitava tota la meva concentració. De mica en mica i quasi sense adonar-me’n, aquesta tasca em rescatava de l’angoixa que havia començat a sentir moments abans. No sé quan temps va passar, però en un moment donat, la llum va tornar, i els sorolls habituals de la casa van tornar a omplir aquell buit. Vaig encendre totes les llums de la casa i vaig col·locar un disc a l’ aparell de música. De sobte es va sentir una clau girant al pany de la porta, i en el mateix moment es va obrir. El Pau va aparèixer pel passadís arrossegant els peus per terra. En arribar al sofà es va deixar caure tot emetent un llarg sospir, i no va ser fins aleshores que es va adonar que tots els llums de la casa estaven encesos, i que sonava el concert per a piano i orquestra núm. 2 de Brahms que tant li agradava. I, quan se’n va anar la llum per segona vegada i va quedar en silenci i a les fosques, ja no es va sentir sol a la casa, va repenjar el cap enrere i va tancar els ulls, no, ja no se sentia mai sol en aquella casa. I jo des de dintre el meu quadre el podia observar, indolent, absolutament quiet i en pau.

La bombeta indiscreta (Antònia García)

En Marçal, abans de ficar-se al llit, s'havia acostumat a mirar per la finestra del seu dormitori, que donava al celobert. Comptava quantes habitacions tenien el llum encès. Una habitació del tercer pis tenia les cortinetes de mitja finestra en avall que permetien veure un tros d'una tauleta de nit amb una làmpada flexible d'on sortia la bombeta. En Marçal veia perfectament la mà que l'encenia i l'apagava.

            Una nit, la bombeta, que havia estat encesa força estona, es va apagar com de costum cap a les onze. Era més o menys l'hora habitual d'anar a dormir de l'ocupant d'aquell dormitori. I també ho era per en Marçal, després d'haver comptat les tres o quatre finestres il·luminades.

            Al tercer pis, la Sílvia havia fet cas a sa mare, havia deixat el llibre damunt de la tauleta de nit i havia tancat el llum. Però el relat d'aquell llibre estava en un punt tan interessant... Els personatges, coincidirien a la taverna? S'esbatussarien? Correria la sang? I què faria l'heroïna? La Sílvia no va poder resistir la temptació. Esperà una estona perquè els pares ja haguessin agafat el son, encengué el llum i va agafar el llibre.

            En Marçal va notar més claror pel celobert. Va mirar el rellotge. Era un quart de dotze. Es va alçar i es va acostar a la finestra. La bombeta encesa del tercer pis permetia veure una figura a contrallum, dibuixada a les cortinetes. Semblava la silueta d'una noia. Si més no, tenia els cabells llargs. Devia estar asseguda al llit. Al cap de poca estona, la figura es va moure i va projectar una ombra allargada que s'esmunyí pel costat esquerre de la finestra. No va trigar gens a tornar al seu lloc i allí restà quieta.

            Els ulls impacients de la Sílvia es menjaven literalment les lletres i les pàgines del llibre. El capità del vaixell havia fet presoner el temible pirata Stoken, conegut amb el sobrenom de “l'ogre dels set mars”, després d'un combat sagnant. La coberta de la nau era plena de cadàvers. A sobrevent, dues galeres corsàries s'enfonsaven irremissiblement. La filla del governador de Maracaibo, mentrestant...

            Mentrestant, en Marçal sentia que els ulls se li tancaven. Feia molta estona que la noia del tercer pis no es movia. I el temps anava passant. Va deixar estar la seva vigilància. Au, cap al llit s'ha dit!

            Es tornà a despertar més tard, segurament per la claror, inusual en aquelles hores, que pujava pel celobert. Es va fregar els ulls i va mirar el rellotge. Casum ronda! Faltava poc per les quatre de la matinada. Renoi! Encara estava encesa, aquella bombeta del tercer pis? Però què rediantres feien, amb el llum encès!

            La Sílvia estava quasi al final de l'últim capítol, tan immersa en la lectura que havia perdut la noció del temps. Asseguda al llit, només amb una jaqueta per damunt del pijama, tenia les mans i els peus freds però no se n'adonava. Llavors va entrar la seva mare. Però què feia, llegint encara? Ja s'adonava, que eren les quatre? Oh, i tantes estones amb el llum encès...! Això no pot ser, nena! Que no torni a passar! I vull aquest llum apagat, però ara mateix!

            En Marçal va mirar per la finestra. Ara, dues ombres es movien d'un costat a l'altre, darrere de les cortines. Gesticulaven. Semblava que hi havia una discussió. Aquestes són hores de moure brega? Ja et dic jo... A veure si m'adormo un altre cop, que a les set em tocaran diana.

            Finalment, la bombeta deixà d'il·luminar. En Marçal, tot i tenir les parpelles closes, s'adonà de la foscor, sospirà, es girà de costat i s'adormí com un soc.

La bombeta (Montserrat Fortuny)

L'estimada i jo ja fa temps que compartim el mateix pis i, per què no dir-ho, el mateix llit. Un llit de matrimoni amb tots els requisits.

Aquest vespre passat, després de sopar i d'escoltar una mica de bona música, ens n'hem anat al llit. Jo el primer, perquè ella s'entreté per a desmaquillar-se. Ara es fa fosc de seguida i no m'agrada estar-me tota la nit a les fosques, només quan dormim, llavors sí.

Per això he deixat encesa la làmpada d'una de les tauletes de nit, de claror tamisada, d'un to blavós.

Quan ella ha arribat, ha intentat apagar el llum, com sempre, però jo, també com cada nit, li he dit que no volia perdre'm veure la lluentor dels seus cabells escampats per les seves espatlles ni la llum fosca dels seus ulls negres.

I s’hi ha conformat, també com sempre.

Encara no fa mitja hora que som al llit, la bombeta s'apaga, sense cap soroll.

—Apa! —li dic a la nena— Ja t'has sortit amb la teva...

—Jo no he tocat per a res la ditxosa làmpada— em respon—. S'ha apagat ella sola.

—Bé —continuo—, no vull treure les mans del lloc on les tinc ara. Em conformaré amb el reflex de la lluna als teus cabells.

No ha passat encara mitja hora més, que... patam! Es torna a encendre la bombeta, desvetllant els esguards dolços i els llavis petoners a la seva claror.

—Bé, ja torno a guanyar jo, petita meva...

—I cap dels dos no l'ha tocada, oi? Deu ser un mal contacte.

—Mal contacte cap, nosaltres! I prou feina tenim!

Han passat potser quinze minuts més, encara més dolços, i... plaf! Tornem-hi! Altra vegada a les fosques.

Però ja és hora de dormir, demà ja faré mirar això del mal contacte, perquè, avui, aquesta nit, només hi ha hagut contactes bons, boníssims!

Ell (Núria Soler)

En arribar a casa el primer que va fer va ser deixar-se caure sobre el llit, estava esgotada, ja no pensava, no volia saber res més. Si us plau passeu de mi, deixeu-me tranquil·la! Només notava els polsos que li percudien al cervell.

Es va estar així una bona estona fins que es tranquil·litzà una mica. A poc a poc començà a moure’s, tot el cos li feia mal, semblava que l’haguessin apallissada. Ningú però no li havia tocat ni un pèl, s’ho havia manegat ella sola. Per què sempre havia de avançar-se als esdeveniments? Per què no podia esperar que li donessin les raons o les disculpes en lloc de llançar-se directament a la jugular de l’altre sense reflexionar? -No hi havia res a fer, era així i difícilment canviaria -rememorava les paraules que la mare li repetia una i altra vegada.

Es va desvestir, la roba de qualsevol manera per terra, ja ho recolliria després, sempre després! -altra vegada les paraules maternes-. Va anar cap a la dutxa, una de freda, això és el que li convenia. Si va estar una bona estona i ja més calmada però encara empipada amb ella mateixa va entrar a la cuina per preparar-se una bona tassa de til·la, tres sobrets, n’hi calia una bona dosi.

Quan va anar cap a la sala es va adonar que el llum estava encès, es va recriminar ser tant distreta, s’havia quedat encès tot el dia. Va engegar la tele, va asseure’s al sofà amb la tassa a les mans, va apagar el llum i es disposà a empassar-se qualsevol “parida” per no pensar.

El comandament treia fum, recorria canals tan de pressa que no tenia ni temps d’adonar-se del programa. Va apagar i començà a plorar. I, ara què? Ja no el veuria més, ja no caldria que... Merda! Merda! Els plors es van tornar convulsions, tot el seu cos era llàgrimes.

Tot d’una, uns braços ferms li van envoltar les espatlles i quedà embolicada en una tendra abraçada. Es va quedar sense respiració.

—Ets tu?

—És clar, qui si no?

—He tingut por de no tornar-te a veure.

—Va, no ploris més, sóc aquí, no ha passat res. Només ha estat una altra fugida, com sempre. Per què sempre vols fugir-me? Què puc fer per evitar-ho?

Es va aixecar, va encendre el llum, se’l va mirar llargament mentre al cos encara notava algun sotrac de plor.

Potser algun dia t’ho podré explicar. Va prémer l’interruptor i, en la foscor, es va arraulir al seu costat.

Aquests instants eren la felicitat? Es demanà