Dos poemes (Marta Pedrero)

Primer poema

Com un peix sense bicicleta

a un riu de plata li diu:

imperceptible, inacabable, senyor dels sons

diguem on t’arrosseguen les teves aigües.

I, inamovible dins els seus giravolts,

li explica joiós el riu de plata:

segueixo els sons de les meves pedres

que alegres sacsegen el fons del riu.

Entremaliat, em deixo portar pels corrents

i, sense oposició, allà on em menen em trobo.

Sense rumb i de vegades esbravat, creuo

les altes muntanyes i els turons apacibles.

Emmirallat pels núvols i el cel

em sento senyor de la bellesa del món

i vaig cantant tot el camí, enlluernat

pel vol de les aus inassolibles.

I, quan la pluja augmenta el meu cabal,

sóc capaç d’abastar grans extensions

i tornar-me salvatge de veritat

com un príncep enrabiat, sense fronteres.

Diguem, riu de plata,

per què em sento com un peix sense bicicleta?

I el riu de plata l’abraça i diu:

vine aquí que hem de fer un gran viatge,

vine amb mi que et portaré fins al mar.

Segon poema

Com un peix sensa bicicleta sóc,

com una espurna seca que incendia boscos i muntanyes,

com un ram de flors sense destí,

com un vol de vent de matinada.

Vent de nord, Tramuntana que engresca les onades

i dóna llum a les postes de sol.

Com un peix sensa bicicleta sóc;

i, quan vénen les onades, aixeco el vol buscant la costa,

refugi dels aventurers.

I, sobrevolant les arestes salvatges de la seva fesomia,

dibuixo mapes al meu cap i esborro camins del meu cor

perquè les ales em portin a llocs desconeguts.

Com un peix sensa bicicleta sóc;

I, encara que sé que el vent imposarà la seva llei,

n’imploro la condescendència perquè em deixi enlairar

tan sols una vegada, per retrobar-me, si més no,

amb els meus racons de joia.

Diuen que una dona sense un home és com un peix sense bicicleta (Antònia García)

Com una flor que ha perdut el perfum i les abelles no van a flairar-la, així el peix sense bicicleta resta avorrit a dins de la peixera, sense que ningú no li faci cas.

Qui vol veure un peix que no fa res d'extraordinari? Només neda i fa bombolles. Altra cosa seria si sabés fer ganxet, o jugués a escacs, o anés amb bicicleta. Però no. El peix sense bicicleta, doncs, no té cap atractiu.

Com una dona sense un home —una dona que ha quedat al marge, que no troba la manera de recuperar el lloc que abans li pertocava—, o bé com un home sense una dona, —un home a qui li falta l'al·licient, li falta l'empenta i pensa que no ho podrà tornar a trobar—, així el peix sense brúixola que no sap si és al mar o a l'aquàrium i no veu altres peixos al seu costat.

El peix sense brúixola, la flor sense el joc d'escacs, la dona sense bicicleta, l'home sense peixera... Quantes mancances!

Potser caldria que l'home trobés el peix, que la flor trobés la brúixola, que la dona trobés el joc d'escacs i que la bicicleta trobés la peixera... Que absurd!

I encara més absurd imaginar la dona-flor, el peix-peixera, l'home-bicicleta i la brúixola-joc d'escacs.

Un peix sense una bicicleta que no li cal s'assembla a una dona que pot prescindir d'un home que no l'entén.

Com un peix que va lliure pel mar, així l'home i la dona, cadascun amb el seu bagatge, buscant el nord amb la brúixola o amb les cartes de navegar, sense imposicions ni mancances, i sense absurditats.

El peix i la bicicleta (Carme Marquès)

Al meu garatge hi ha una bicicleta

plena d’un polsim verd polidíssim.

Són les restes d’allò que un dia reia

i que ara, reclosa, roman embriagada

de soledat esmunyida de l’enyor

del dies clars, ara enfosquits.

Un peix avergonyit rau amagat

amb els ulls esbatanats, cecs de llum.

El clam de l’aigua enyorada,

quan borratxo de llibertat

oferia la copa alçada vers la lluna

en un brindis etern a l’escuma del mar.

Dos poemes (Montserrat Fortuny)

No sabia que els peixos

tinguessin bicicleta,

quedarien molt lletjos

sense les aletes.

El meu marit no és un peix

ni ha tingut mai bicicleta,

però m’estima, per demés,

I n’hi ha prou, què punyeta!

Escates d’or i d’argent,

per què voleu bicicletes?

Ja nedeu ben àgilment

amb les cues i aletes!

La cua i les aletes

el porten amunt i avall

i què carai,

no li calen bicicletes.

Jo et tenia, eres meu,

lluïen les teves escates,

sense “bicis”, només

amb cues d’or i de plata.

Anàvem amb bicicleta

I hem caigut dins de la mar.

No ens hauríem ofegat

si haguéssim tingut aletes…!

____________________________________________ 

Un espòs tenia,

pare dels meus fills,

pescador de dia,

poeta de nit,

pesca abundosa,

versos exquisits.

Va acabar la vida

Autora: Montserrat Fortuny

al mar enemic.

Una dona sola

sense el seu marit,

és com lluna nova,

sens claror a la nit.

Com els peixos sense bicicletes,

només escates i aletes.

Cues argentades,

sense esperit,

amunt i avall les orades

pel mar maleït.

Com pàgina blanca,

sense cap escrit.