dilluns, 16 de febrer de 2015

Han tornat (Marta Pedrero)

Va ser ahir al matí. Quan els primers raigs del dia van il·luminar-me, van aparèixer per la carretera, pujaven un camió i un altre vehicle pesant i es dirigien directament cap a mi. Ja feia mesos que havien vingut uns homes que van examinar les casetes i van prendre notes i mides d’aquí cap allà, també van fer fotos de tots els meus espais i semblaven molt interessats. Parlaven entre ells i afirmaven amb el cap. Jo, francament, no entenia gaire el que estava passant i, ara, com que ja feia un temps des de l’últim cop que els vaig veure, no hi havia tornat a pensar. Tant de bo que aquells dos vehicles que pujaven lentament no hi tinguin res a veure, vaig dir-me.
En arribar aquells camions tan grans i estremidors, el soroll va espantar tots els ocells, i dos conills van sortir disparats fent una ziga-zaga, jo em vaig sentir intranquil i estava a l’aguait. Esperava qualsevol cosa oposada a la pau. No us podeu imaginar el xivarri que van organitzar quan van començar a enderrocar les casetes, i més tard em van obrir la panxa ficant-m’hi cables i canonades per tot arreu. Finalment al cap de tres setmanes els homes van marxar i, encara sense entendre molt bé el que passava, vaig poder gaudir d’una mica de tranquil·litat.
No va ser fins al cap d’un mes que vaig tornar a sentir la pujada dels vehicles pesants per la petita carretera.
Aquesta vegada van trigar molt a marxar. En un principi estava força espantat; el primer que van fer va ser tornar a fer-me un altre forat gran i profund a la panxa, per poder-hi guardar els cotxes i fer-hi una bodega, després van començar a edificar fins a una alçada de tres pisos. Van ser uns mesos frenètics i només quan es feia fosc podia gaudir una mica del silenci.
Però un dia, quan semblava que ja mai més tornaria a estar en comunió amb els elements de la natura, tothom va desaparèixer i la calma va tornar. Jo, totalment transformat, estava a l’expectativa.
Ara ja han passat cinc anys i estic bastant content, els nous estadants van arribar un any després de la meva transformació, van plantar un gran hort darrere la casa rural que van construir a les meves entranyes i de nou vaig albergar animalets, aquest cop eren cabres, oques i gallines, i més tard dos cavalls que en Miquel i la Petra treien a passeig.
Entre setmana passem dies molt tranquils però els divendres arriben els forasters i sempre diuen que vénen a respirar aire pur i a refer-se de les presses de la ciutat. Jo els trobo una mica massa esvalotats encara que, quan marxen, s’emporten un trosset de pau a la butxaca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada