dilluns, 9 de febrer de 2015

Esperança (Marta Pedrero)

Sóc un petit llogaret al bell mig de la muntanya, alguns em deien encisador perquè quan em contemplaven se'ls omplien els ulls de colors i les oïdes de vent. Aus i insectes es colaven entre les petites façanes de la desena de casetes que albergava.
De vegades, un munt de petits ocells es quedava volant al voltant de les casetes i omplia de soroll els dies de quietud. Les tardes d’estiu passaven a poc a poc mentre senties la remor de les abelles. Els homes, ara ja grans i colrats pel pas del temps, treien la cadireta a l’ombra, i allà es quedaven una llarga estona sense fer res. Uns anys enrere havien portat cabres i ovelles i, fins i tot, una gran vaca blanca i negra que deixaven al costat de la casa sense lligar i que s’estava tot el dia menjant i movent la cua per espantar les mosques. El temps va anar passant, inexorable, i un dia va marxar l’últim habitant que quedava i així fou com em vaig quedar tot sol.
Ara, les casetes s’han deteriorat de tal manera que algunes ja no tenen ni sostre i, des de fa uns dies, una parella de falcons n’aprofita les restes per fer el niu; de tant en tant creua una guineu o un llop i quasi sempre s’entretenen, encuriosits, fotisquejant ansiosos la zona on havia estat el petit corral dels animals.
A la primavera, de tant en tant apareix algun petit grup d’homes o de vegades algun muntanyenc solitari. Arriben amb bastons i motxilles; cansats, s’asseuen al sol o fan un volt a les cases envellides; de vegades es queden a menjar però generalment marxen tan bon punt acaben de fer el tomb.
Mentrestant espero tranquil que algú s’animi a quedar-se amb mi, ja que tots parlen de la bellesa d’aquest llogaret i de la pau que s’hi respira, i jo continuo escoltant la remor de les abelles, sentint la càlida carícia de l’estiu i gaudint de l’esclat dels colors de la tardor fins que arribin els primers flocs de la neu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada