dilluns, 23 de febrer de 2015

Transformant la bellesa (Marta Pedrero)

Jo formo part d’un somni, un somni que han perseguit els homes des de fa molts i molts anys. De fet, ells sempre estan somiant, ja que poques vegades tenen la lucidesa de viure desperts, i en aquest estat de somnambulisme van perseguint noves idees de bellesa, i aquí comença la meva història.
Quan en Flavius es va aixecar aquell matí tot excitat va anar directament al laboratori, ja que aquell dia sabria el resultat dels seus experiments. Va aparcar el cotxe i va creuar el jardí que tenia davant del seu despatxet. Li havia promès a la Caterina que aquell any la sorprendria de debò amb un nou experiment: aquest experiment era jo.
Quan va obrir la porta del laboratori i em va veure, va fer un salt amb les dues cames i em va enlairar donant voltes sobre si mateix. És fantàstic, es va dir, i va trucar a en Marcus per comunicar-li que ho havia aconseguit. Aquell brètol el que havia aconseguit era canviar el color del meus pètals, que havien estat d’un preciós vermell vellut, per un blau espantós. Havia passat de ser una magnífica rosa comú a ser una rosa transgènica i, en arribar la primavera, els brots de les branques del meu voltant, a punt d’esclatar, eren també de color blau.
En Flavius em va traslladar al jardí de la Universitat de biotecnologia on treballava d’interí a la unitat de genètica i em va plantar al costat d’altres rosers. Aquests tenien la sort de mantenir el seu color original i les roses em miraven encuriosides i una mica espantades en veure el color dels meus pètals i es preguntaven com es podia tenir tan mal gust per presentar amb aquell color una flor que feia molts anys que era el llenguatge de l’amor i la bellesa.
Els dies van anar passant, i el jardiner s’esmerçava en tenir els rosers en les millors condicions possibles, ja que la primavera portava tota classe de pugons i malalties que podien acabar amb el color i la fermesa d’aquelles belleses, però del meu roser només en tenia cura en Flavius, ja que deia que jo no necessitava els productes químics amb els quals regaven els altres rosers.
I un bon dia, quan tots els que havien estat petits brots ja estaven en la seva plenitud i els rosers estaven ben plens de roses, un munt de gent es va aplegar al nostre voltant mentre puntuaven en un paper quina de les roses era la més maca de totes. En Flavius, que anava agafat de la mà amb la Caterina, es va apropar cap al meu roser i ella va exclamar:
—Oh, Flavius! Quina meravella!
I ell, amb un somriure misteriós li va dir a cau d’orella:
—Crec que si tallem una rosa d’aquest roser, el jurat no s’adonarà —I amb una petita tisora va fer, clac, i em va separar de la resta dels rosers per dipositar-me a les mans de la seva estimada.
Vaig sentir un lleu mareig, com si em faltés l’alè, i encara vaig sentir en Flavius que deia a la Caterina:
—Tant me fa el concurs, només volia oferir-te una rosa excepcional i diferent, única, com tu!
Quan vaig tornar a ser conscient de què passava al meu voltant, estava al mig d’una tauleta ficada en un gerro amb aigua i vaig témer pel meu destí, però encara vaig gaudir d’uns dies plàcids i tranquils amb l’estoneta de sol que entrava per la finestra tots els matins.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada