El silenci dels petons (Marta Pedrero)

En aixecar-se del llit i dirigir-se trontollant cap al finestral del menjador, va tenir la sensació que la llum era més dèbil i groguenca que altres dies. Un cop allà, dempeus darrere la finestra, va observar el cel i va afirmar amb el cap el que en aquell moment pensava, avui plourà fang.

Va encendre, despistat, un cigarret i va anar a la cuina a fer-se un cafè, després va engegar el seu portàtil i va consultar alguns diaris; al cap d’una hora de navegar per diferents pàgines, va tenir la sensació que ja estava cansat, i que seria bo sortir a fer un volt per la ciutat. No sabia per què, però avui sentia aquell neguit estrany, que de tant en tant apareixia, i que l’ havia acompanyat des de que era petit; era com una aprensió, una petita però subtil sensació que alguna cosa passaria.

Finalment, amb aire decidit, va prendre l’abric i el paraigua i va sortir disparat de casa. En arribar al carrer va tornar a mirar el cel i es va dirigir cap a l’autobús per anar al centre. No va haver d’esperar gaire temps, i en tres quarts d’hora es va plantar als voltants del carrer Ferran. Amb un sospir va començar a passejar mirant de tant en tant el rellotge, i va calcular el temps que trigaria per anar a l’estació de França a pas tranquil. Va veure un estanc i com que no li quedaven gaires cigarretes se n’hi va anar i, en empènyer la porta la va veure. Sobtadament va sentir com se li escalfava i se li refredava el cos. No pot ser, no pot ser la Clara, es va dir, la tenia a tan sols quatre metres, i els separaven tres persones que feien cua per comprar.

Des d’on era podia observar sense ser vist i va mirar amb la profunditat que es mira una obra mestra. Ella duia els cabells una mica despentinats, aquells cabells negres i ondulats, que havia acariciat amb les puntes dels dits, amb la delicadesa que es precisa en uns segons robats al temps. Així va ser el dia que es van separar, la Clara marxava a treballar a Ohio, i havien preparat amb tots els companys de feina un sopar de comiat, ell estava trasbalsat, no n’havia estat mai conscient. Va aprofitar un moment per anar a demanar una copa i se la va trobar de cara. Ella li va dir en un murmuri, anem a fumar, i abans de sortir del local, li va agafar la mà i el va portar fins a un passadís fosc que hi havia al costat de la sortida. Amb les mans d’ella sobre les galtes d’ell i els ulls reflectits en els seus, el va mirar intensament i lentament una llàgrima va caure lentament per aquell rostre que ell adorava, i que no es permetia mirar amb ulls d’enamorat.

Ja no hi havia temps ni per pensar, ni per contemplar. Els dits sobre aquells cabells de seda ondulats i negres, la acariciava i descarregava tot aquell amor sostingut, totes aquelles paraules que no havien sortit mai de la seva boca, aquelles mirades que havien de fugir sempre en altres direccions, i ara, en aquell passadís fosc, el temps s’acabava, la Clara marxava al dia següent a Ohio. Van apropar les boques i van conèixer en cada petó el sabor de l’altre, i de manera impacient van estrènyer el seus cossos per acariciar-se apressadament.

En obrir-se la caixa registradora va reprendre la consciència i va veure com la Clara recollia el canvi, es girava, i es dirigia cap a la porta mentre desava distretament les monedes a la bossa. Va passar pel seu costat sense adonar-se de la seva presència, i ell, tant discret i enamorat, va restar allà dempeus, immòbil, ni tant sols es va girar per veure el seu cabell de seda desaparèixer entre la grisor del dia.