dilluns, 2 de febrer de 2015

I la llum es va apagar (Marta Pedrero)

Tenia la mirada perduda en el quadre que penjava sobre la paret del menjador, m’agradava deixar anar els meus pensaments sense parar-me a analitzar realment el que pensava, i abandonar la mirada sobre aquella pintura de tons blaus i groguencs.
Així, abstreta, vaig notar per un moment que la llum baixava d’intensitat i en dos segons tot va quedar a les fosques. Els meus ulls es van acostumar a aquella penombra, una gran quietud va apoderar-se de tota l’estança, i vaig veure com la llum de la lluna entrava pels finestrals de la casa, però ara, el silenci em resultava inquietant, i els meus sentits s’aguditzaven a mesura que passaven els minuts.
Primer vaig sentir com els músculs de l’esquena i dels braços s’anaven tensant, i aquesta tensió contagiava els músculs de peus i cames, semblava que el meu cos es preparava per sortir corrent. Com que la por i la imaginació s’havien activat en el mateix instant que la llum havia marxat, vaig intentar recórrer a unes eines ben terrenals, una frontal pel meu cap, un llapis i un paper per dibuixar.
Asseguda a la butaca vaig començar a repassar i dibuixar les parts anatòmiques de la mà, la qual cosa necessitava tota la meva concentració. De mica en mica i quasi sense adonar-me’n, aquesta tasca em rescatava de l’angoixa que havia començat a sentir moments abans. No sé quan temps va passar, però en un moment donat, la llum va tornar, i els sorolls habituals de la casa van tornar a omplir aquell buit. Vaig encendre totes les llums de la casa i vaig col·locar un disc a l’ aparell de música. De sobte es va sentir una clau girant al pany de la porta, i en el mateix moment es va obrir. El Pau va aparèixer pel passadís arrossegant els peus per terra. En arribar al sofà es va deixar caure tot emetent un llarg sospir, i no va ser fins aleshores que es va adonar que tots els llums de la casa estaven encesos, i que sonava el concert per a piano i orquestra núm. 2 de Brahms que tant li agradava. I, quan se’n va anar la llum per segona vegada i va quedar en silenci i a les fosques, ja no es va sentir sol a la casa, va repenjar el cap enrere i va tancar els ulls, no, ja no se sentia mai sol en aquella casa. I jo des de dintre el meu quadre el podia observar, indolent, absolutament quiet i en pau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada