dilluns, 4 de maig de 2015

Vol d’ocells (Marta Pedrero)

Sóc un ocell que quan enlairo les ales aprecio l’esforç que hauré de fer al llarg de quilòmetres, reconec els corrents que es formen a cada alçada i estudio com aprofitar-los per poder arribar al següent destí. De vegades, creuo espais immensos de mar, encara que sempre vaig acompanyat. Viatgem en grans colònies i busquem les condicions més idònies per poder nidificar i gaudir d’aliment i d’un bon clima. Per això migrem i som capaços de recórrer milers de quilòmetres. El meu lloc preferit és la Camarga francesa perquè està plena de llacunes salades. Normalment passem l’hivern a la desembocadura del Muluya, al Marroc, i quan arriba la primavera marxem cap a la Camarga.
L’any passat vam haver de fer parada a l’estany de Canet en Rousillon per culpa d’una forta Tramuntana que ens venia de cara. Quan vàrem arribar, l’estany va quedar cobert d’un mantell de color rosa, l’espai no era petit però ens va quedar una mica just per a la colònia de 8.000 ocells que ens hi vam instal·lar.
En arribar vaig fer un petit descans i em vaig capbussar per comprovar la biodiversitat d’aquelles aigües. Quin plaer sentir el gust dels mol·luscs, crustacis i petites algues que filtrava amb el bec!
Una vegada recuperat em vaig acostar a la vorera de l’estany per buscar un bon lloc per a mi i per a la meva parella, si trobàvem un lloc arrecerat i tranquil potser hi podríem fer el niu.
L'endemà, quan ja estàvem més descansats, vaig sortir a investigar la zona. Vaig observar que la platja la teníem al costat de l’estany i vaig veure que a l’altra banda s’elevava una gran muntanya: el Canigó. Era una zona plena de bellesa i d’espais naturals, la llum de la tarda envaïa de vermells el cel i la neu del pic de la muntanya.
La meva curiositat anava més enllà i encara vaig pujar més al nord fins a arribar a Port Leucate, on hi havia entrades de mar cap a terra que els homes havien omplert de piscines per cultivar ostres i musclos. També era una zona bella però no era apta per a nosaltres, ja que no són estanys i nosaltres necessitem aigües poc profundes i amb poc moviment on es creïn ecosistemes estables que ens permetin alimentar-nos.
Per tornar a Canet i reunir-me amb la família vaig aprofitar el vent de Tramuntana sense moure gairebé les ales i vaig recórrer amb molta tranquil·litat la costa fins a arribar a l’estany, i una vegada allà, vaig trobar la meva parella entre les canyes ben disposada i atenta a la meva arribada i, així, aquest any la pujada a la Camarga la fem acompanyats per les nostres filles i un munt més de companys amb qui recorrem cada any el cel del Mediterrani.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada