Sóc un ocell que quan enlairo les ales aprecio
l’esforç que hauré de fer al llarg de quilòmetres, reconec els corrents que es
formen a cada alçada i estudio com aprofitar-los per poder arribar al següent
destí. De vegades, creuo espais immensos de mar, encara que sempre vaig
acompanyat. Viatgem en grans colònies i busquem les condicions més idònies per
poder nidificar i gaudir d’aliment i d’un bon clima. Per això migrem i som
capaços de recórrer milers de quilòmetres. El meu lloc preferit és la Camarga
francesa perquè està plena de llacunes salades. Normalment passem l’hivern a la
desembocadura del Muluya, al Marroc, i quan arriba la primavera marxem cap a la
Camarga.
L’any passat vam
haver de fer parada a l’estany de Canet en Rousillon per culpa d’una forta Tramuntana
que ens venia de cara. Quan vàrem arribar, l’estany va quedar cobert d’un mantell
de color rosa, l’espai no era petit però ens va quedar una mica just per a la
colònia de 8.000 ocells que ens hi vam instal·lar.
En arribar vaig
fer un petit descans i em vaig capbussar per comprovar la biodiversitat d’aquelles
aigües. Quin plaer sentir el gust dels mol·luscs, crustacis i petites algues
que filtrava amb el bec!
Una vegada
recuperat em vaig acostar a la vorera de l’estany per buscar un bon lloc per a
mi i per a la meva parella, si trobàvem un lloc arrecerat i tranquil potser hi
podríem fer el niu.
L'endemà, quan
ja estàvem més descansats, vaig sortir a investigar la zona. Vaig observar que
la platja la teníem al costat de l’estany i vaig veure que a l’altra banda
s’elevava una gran muntanya: el Canigó. Era una zona plena de bellesa i
d’espais naturals, la llum de la tarda envaïa de vermells el cel i la neu del
pic de la muntanya.
La meva
curiositat anava més enllà i encara vaig pujar més al nord fins a arribar a Port
Leucate, on hi havia entrades de mar cap a terra que els homes havien omplert
de piscines per cultivar ostres i musclos. També era una zona bella però no era
apta per a nosaltres, ja que no són estanys i nosaltres necessitem aigües poc
profundes i amb poc moviment on es creïn ecosistemes estables que ens permetin
alimentar-nos.
Per tornar a Canet
i reunir-me amb la família vaig aprofitar el vent de Tramuntana sense moure
gairebé les ales i vaig recórrer amb molta tranquil·litat la costa fins a
arribar a l’estany, i una vegada allà, vaig trobar la meva parella entre les
canyes ben disposada i atenta a la meva arribada i, així, aquest any la pujada
a la Camarga la fem acompanyats per les nostres filles i un munt més de
companys amb qui recorrem cada any el cel del Mediterrani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada