Des de fa molts anys, quan de bon matí surt al carrer, el seu primer
somriure el dedica als ocells de papiroflèxia que decoren el passeig del Clot,
semblen ingenus guardians dels jocs infantils, refugi de records feliços.
Fidels a la seva missió, custodien dia i nit els somnis de tots els idealistes que
van lluitar per la utopia d’un món més just.
Creua el carrer buscant el passeig de les
Acàcies, les seves branques s'enllacen formant una volta per on es filtren els
primers raigs de Sol desafiant el calendari, obstinat en dir que són a la
tardor. Murs d'heura s'aixequen al costat esquerre provant d'ocultar les
atrotinades cases de la postguerra. Al fons, el parc envoltat per les arcades
dels vells tallers de la RENFE, les pedres nues revestides d’enfiladisses s'han
transformat en romàntiques cascades, al costat hi han crescut pins, xiprers i
salzes, els mira i veu una foto en blanc i negre plena d'absències.
Desvia la mirada cap a la torre de l'Ajuntament,
just quan el rellotge marca les nou en punt, i baixa pel carrer dels Municipis
fins a la plaça Valentí Almirall, deixant-se sorprendre, una vegada més, per
l'elegància de la façana de la Casa de la Vila, d'on entren i surten
funcionaris i veïns tant capficats amb els tràmits burocràtics, els papers per
omplir, les multes i tributs per pagar, que no s'adonen de la seva bellesa. Des
de l'Escola Casas li arriba el so de riures i jocs infantils, els rep com la
dosi d'optimisme necessària per continuar el camí, que va fer tantes vegades
acompanyada d'un munt de nens i mares, tota la llargada de la rambla del
Poblenou fins arribar al mar.
Creuaven la Gran Via en formació militar
armats amb pilotes, cubs, pales i flotadors, sempre vigilats per la gegantina
Torre de les Aigües, ciclop de mil ulls que no els deixaria passar cap
malifeta. La cara de la dona s’il·lumina en evocar la ingenuïtat dels nens.
Oblida la seva soledat i esclata en una rialla que reprimeix en adonar-se de
les mirades iròniques que li dediquen els vianants que passen al seu costat.
Enrogeix de vergonya i fuig del crítics
desconeguts fins a arribar a la Diagonal, on el recorregut silenciós i lleuger
d'un tramvia de disseny l'obliga a frenar la marxa. Amb el cap cot, penedint-se
de la ridícula distracció, es troba de cara a la Rambla. Del seu passat
industrial no en queda ja res, les antigues fàbriques han estat reconvertides
en noves universitats i les xemeneies de maons en relíquies d'un món
desaparegut.
En el seu lloc es multipliquen hotels i
terrasses, on en aquella hora del matí els turistes despreocupats esmorzen
mentre parlen en tots els idiomes de la terra. Rossos corpulents aixequen
gerres de cervesa, nipons d'ulls ametllats disparen les seves càmeres
convulsivament, les veus dels italians s'aixequen per damunt de les altres i
festegen la “dolce vita”, mentre la dona passa davant d'ells i es fa quasi
invisible.
En arribar al carrer Pere IV aprofita el
semàfor vermell per tractar de descobrir el misteri de l'edifici futurista que
sembla penjat del cel amb una clara amenaça a les pobres casetes brutes de fum
i sutge que s’aferren a terra esperant la sentència d'enderroc. Darrera de
l'escultura del Doctor Trueta una mà pidolaire unida a un cos dolorosament
deformat li demana almoina, la dona obre el moneder per donar-li uns cèntims,
mentre prova de dissimular l’esgarrifança que li produeix la seva presència.
Sense voler pensar, es distreu contemplant
el passeig vorejat de plàtans i palmeres on els jubilats surten a passejar i
sortegen les presses dels oficinistes i les carreres dels corredors de fons.
Aspira la barreja d'olors que exhalen bars i botiges de tota mena esteses al
llarg de la rambla: la pudor d'oli de la xurreria, l'olor de ranci del col·legi
de monges, les fragàncies intenses de les perfumeries, la fortor de la
corrupció de totes les sucursals bancàries desplegades als costats del
passeig... i molt a prop de la seva cara, la pudor de vi barat del Pepito, el
borratxo del barri.
—Ja no la veig amb tota aquella canalla —li
diu apropant-se a la dona tot trontollant.
—S`han fet grans i ja no volen saber res
de les mares, i tu Pepito encara segueixes “mamant”? Mira que el fetge
qualsevol dia et petarà.
—A mi ja no m'importa res, bec per
oblidar.
El Pepito fa temps que ha oblidat què
volia oblidar, la dona arrufa el front i prova de calcular quant fa que el
coneix i en recorda les borratxeres diàries. Una vegada el van descobrir
abraçat a un arbre i li deia:
—Agafat fort amic que encara cauràs.
Els nens van esclafir en rialles
col·lectives reprimides pel gest seriós de les mares, que veien com l'home
s’apropava i balbucejava:
—Marrecs, vosaltres encara no sabeu el que
és tenir mal d'amors.
Segueix el que ja és una vella tradició,
s'acosta fins a l'administració de loteria, encara que mai no li ha tocat res,
cada setmana juga dos euros a la Bonoloto, i en surt somiant que aquella
combinació de números la farà milionària i per fi s’acomplirà el seu somni de
viatjar arreu del món.
Una rotonda trenca la línia recta del passeig, al seu voltant el casino
“l'Aliança”, i l'orxateria “El tio Che”, que havia estat parada obligatòria
dels nens en les seves excursions fins a la platja: llets merengades, orxates,
gelats, tot era bo i formava part de l'aventura.
Al mig, recolzat en un artístic fanal
s'havia fet gran el Virgili interpretant cançons de Serrat i de Sabina acompanyat
de la guitarra, la seva veu cantava:
—Al lugar donde has sido feliz no deberías
tratar de volver...
Després de deixar unes monedes a l'estoig,
la dona segueix rambla avall, fins a arribar als llampants apartaments
turístics on es trobava la desapareguda botiga dels pescadors, a l'altre costat
encara sobreviu el restaurant “la Mar Bella”, llegeix la data d'obertura: el
1860, i li sembla mentida que hagi pogut resistir.
Quan es troba a l'alçada dels vells
habitatges militars, torna a reflexionar sobre la
lletjor dels set blocs, les portes i finestres tan estretes són la metàfora
d'una època obscura on la foscor i la tristesa envoltava la vida de la gent. A
l'altra banda del mur del cementiri s'oculten “les pobres sepultures dels
pobres i les riques sepultures dels rics”
Mira endavant i contempla la Barcelona
Olímpica, entre pins i eucaliptus s'escolta la remor tranquil·la del
Mediterrani, el camí guarnit d'obeliscs de ferro la
porta cap a la platja on alguns solitaris passegen la seva melangia. Es treu
les sabates, baixa a la sorra i s'uneix a la gent, una estela d'espurnes
brillants assenyala un camí nou cap l'horitzó i la remor de les onades sembla
dir-li:
Al lloc on has estat feliç no hauries de
tractar de tornar...
La meva mare és un robot! Sí, Jaume, t'ho pots ben creure. Jo feia temps
que ho sospitava però ahir al vespre en vaig tenir la confirmació. Després de
sopar i rentar-me les dents, em va dir:
