dilluns, 6 d’octubre de 2014

No ho sabia (Carme Marquès)

Sorgí de la manera més casual.
Aquell estiu varem decidir d’anar a passar uns dies a la masia dels avis. Feia molt de temps que no hi anàvem. D’ençà la mort de l’àvia ocorreguda ja feia dos anys. L’àvia va sobreviure a l’avi set anys.
Els masovers, els de tota la vida, un matrimoni ja gran, tenien cura de la masia i de que rutllessin les feines de l’horta, treballs que feien dos homes llogats, veïns del proper poblet de l’Espluga.
Sabien de la nostra arribada i tot estava ordenat, apunt de fer servir.
Després de deixar les maletes a les nostres habitacions, la masovera ens va lliurar les claus; també les de les golfes i d’altres dependències que mai es feien servir: com la pallissa i les antigues quadres, les quals ja no tenien cap ús des que feia anys havia desaparegut el bestiar.
El temps de sobte va canviar. Plovia a tot hora, sortir al camp representava tornar xop de cap a peus. Les hores dins de casa s’eternitzaven. Les busques del rellotge cançoneres, semblava que no es movien gens. A la fi, varem decidir explorar totes les habitacions a consciència obrint i tancant armaris i calaixeres, mirant totes les escletxes que semblessin sospitoses de contenir qualssevol secret.
El meu home i jo, ens ho varem plantejar com si d’un safari es tractés. Previstos de barret, màscares contra la pols i una potent llanterna, ens varem endinsar a la recerca d’una aventura la conseqüència de la qual ignoràvem a on ens podria endur.
Aquell dia després d’esmorzar, ens acomiadàvem de la Roseta, la masovera, fins l’hora de dinar.
Per fer via, començarem per la pallissa. Amb un cop d’ull tinguérem prou. Allí feia temps que l’havien buidat, petites restes de palla i herbes seques testimoniaven el que fora en altres temps magatzem de farratge pel bestiar. Al marxar, varem descobrir una petita porteta arran de terra. Encuriosits, no  dubtarem, obrint-la forcejant, ja que oposava resistència. Ens ajupirem, i arrossegant-nos, ens introduirem en una petita cambra il·luminada per una claraboia que una pedregada havia esberlat i els ocells aprofitaven per colgar-se. Tot era cobert de plomes i caques de colom. Una petita capsa metàl·lica ens cridà l’atenció, estava mig rovellada, ens va costar molt obrir-la. Dins hi havia una gran clau de ferro forjat i un document o cèdula, datada l’any 1.493. Era un certificat de propietat d’una mansió a la ciutat de Terol a nom d’una dona anomenada Raquel Benarroch.
―I això!...Què vol dir?
―El que sembla. Segons aquest document l’àvia Raquel era descendent dels antics sefardites que van poblar aquestes terres. Així, doncs ets descendent d’ells.
―Sempre m’ha cridat l’atenció els teus ulls de mirada encisadora i la cabellera d’intens color negra. Ai, Raquel qui t’ho  havia de dir que tenies possessions a Terol. Ai, la meva petita jueva sefardita...
D’aquesta manera vaig descobrir el secret familiar que l’àvia Raquel mai em va descobrir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada