Sorgí de la manera més casual.
Aquell estiu
varem decidir d’anar a passar uns dies a la masia dels avis. Feia molt de temps
que no hi anàvem. D’ençà la mort de l’àvia ocorreguda ja feia dos anys. L’àvia
va sobreviure a l’avi set anys.
Els masovers,
els de tota la vida, un matrimoni ja gran, tenien cura de la masia i de que
rutllessin les feines de l’horta, treballs que feien dos homes llogats, veïns
del proper poblet de l’Espluga.
Sabien de la
nostra arribada i tot estava ordenat, apunt de fer servir.
Després de
deixar les maletes a les nostres habitacions, la masovera ens va lliurar les
claus; també les de les golfes i d’altres dependències que mai es feien servir:
com la pallissa i les antigues quadres, les quals ja no tenien cap ús des que
feia anys havia desaparegut el bestiar.
El temps de
sobte va canviar. Plovia a tot hora, sortir al camp representava tornar xop de
cap a peus. Les hores dins de casa s’eternitzaven. Les busques del rellotge
cançoneres, semblava que no es movien gens. A la fi, varem decidir explorar
totes les habitacions a consciència obrint i tancant armaris i calaixeres,
mirant totes les escletxes que semblessin sospitoses de contenir qualssevol
secret.
El meu home i
jo, ens ho varem plantejar com si d’un safari es tractés. Previstos de barret,
màscares contra la pols i una potent llanterna, ens varem endinsar a la recerca
d’una aventura la conseqüència de la qual ignoràvem a on ens podria endur.
Aquell dia
després d’esmorzar, ens acomiadàvem de la Roseta, la masovera, fins l’hora de
dinar.
Per fer via,
començarem per la pallissa. Amb un cop d’ull tinguérem prou. Allí feia temps
que l’havien buidat, petites restes de palla i herbes seques testimoniaven el
que fora en altres temps magatzem de farratge pel bestiar. Al marxar, varem
descobrir una petita porteta arran de terra. Encuriosits, no dubtarem, obrint-la forcejant, ja que oposava
resistència. Ens ajupirem, i arrossegant-nos, ens introduirem en una petita
cambra il·luminada per una claraboia que una pedregada havia esberlat i els
ocells aprofitaven per colgar-se. Tot era cobert de plomes i caques de colom.
Una petita capsa metàl·lica ens cridà l’atenció, estava mig rovellada, ens va
costar molt obrir-la. Dins hi havia una gran clau de ferro forjat i un document
o cèdula, datada l’any 1.493. Era un certificat de propietat d’una mansió a la
ciutat de Terol a nom d’una dona anomenada Raquel Benarroch.
―I això!...Què
vol dir?
―El que sembla.
Segons aquest document l’àvia Raquel era descendent dels antics sefardites que
van poblar aquestes terres. Així, doncs ets descendent d’ells.
―Sempre m’ha
cridat l’atenció els teus ulls de mirada encisadora i la cabellera d’intens
color negra. Ai, Raquel qui t’ho havia
de dir que tenies possessions a Terol. Ai, la meva petita jueva sefardita...
D’aquesta manera
vaig descobrir el secret familiar que l’àvia Raquel mai em va descobrir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada