La mare era un robot. Era gairebé tant alta com el pare i era molt guapa.
Molt més guapa que cap altra mare. Tenia el cabell llarg i arrissat com una
escarola i les seves dents eren perfectament blanques i alineades. Res no feia
pensar els desconeguts que la mare era un robot, fins que no anàvem amb ells a
la platja. Llavors sí que era inevitable que veiessin el tauler de control que
duia a l’esquena. Allà hi tenia interruptors, llums, connectors i cables que
tenien diferents funcions imprescindibles per a ella i impossibles d’ocultar a
la platja. Però, afortunadament, no per això deixàvem d’anar-hi!
 |
ID
14814505 © Madmaxer | Dreamstime.com
|
La mare tenia un interruptor que deia on-off que
el pare engegava al matí quan s’aixecava i apagava a la nit, quan es posaven al
llit. Aquest botó ens anava molt bé quan la mare ens manava coses i el pare no
hi era. Quan passava això, el pitjàvem i aprofitàvem per engegar la tele per
veure dibuixos. Tanmateix, això no ho fèiem molt sovint perquè la mare
s’enfadava com una mona i de vegades es bloquejava. Llavors, li havíem de
prémer el botó de reset.
Al panell de control, la mare també hi tenia una
llumeta que al matí era verda, al migdia taronja i cap al vespre era vermella.
Els dies que la fèiem enfadar molt, la llum es posava vermella abans d’hora i
al cap de poc es posava intermitent. Llavors el pare l’hi endollava a l’esquena
un cable que anava connectat a un carregador i, aquest, a la paret. La mare
s’havia de quedar quieta una estona mentre la recarregàvem. Si, pel que fos, no
ens adonàvem que la llumeta feia pampallugues, de sobte la mare queia damunt la
taula si era asseguda o directament al terra si estava dempeus. En aquestes
ocasions, el pare es posava les mans al cap i l’agafava en braços per
estirar-la al llit o al sofà i l’hi connectava al cable. Quan, al cap d’una
estona, tornava a obrir els ulls, fèiem veure que no havia passat res, perquè
no s’enfadés amb nosaltres. El pare ens deia: “Dissimuleu, nens, dissimuleu”.
Ens agradava molt escoltar els contes que ens
explicava la mare i menjar els pastissos que ens preparava. Se sabia tots els
contes i totes les receptes del món. Però com que la mare tenia visió i oïda
supersòniques, no se li passava res del que fèiem. Quan s’enfadava no ens
explicava contes ni ens feia pastissos.
A diferència del que feien altres pares amb dones
humanes, el nostre pare no va canviar la mare per una altra dels successius
nous models que van anar sortint al mercat i que tenien més prestacions. El
pare se l’estimava molt a la mare, i van envellir plegats. Quan el pare va
morir, el vam incinerar i quan ho va fer la mare, poc temps després, vam optar
per fer-la fondre enlloc de portar-la a la deixalleria. Un amic de la família
que era escultor, es va oferir a treballar amb les restes de tots dos (pols i
metalls fosos barrejats) per fer-nos una escultura que des de llavors reposa al
prestatge de la xemeneia. “Al·legoria a l’amor etern”, ens va dir que es deia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada