dilluns, 27 d’octubre de 2014

Al•legories (Anna Collado)

La mare era un robot. Era gairebé tant alta com el pare i era molt guapa. Molt més guapa que cap altra mare. Tenia el cabell llarg i arrissat com una escarola i les seves dents eren perfectament blanques i alineades. Res no feia pensar els desconeguts que la mare era un robot, fins que no anàvem amb ells a la platja. Llavors sí que era inevitable que veiessin el tauler de control que duia a l’esquena. Allà hi tenia interruptors, llums, connectors i cables que tenien diferents funcions imprescindibles per a ella i impossibles d’ocultar a la platja. Però, afortunadament, no per això deixàvem d’anar-hi!
ID 14814505 © Madmaxer | Dreamstime.com
La mare tenia un interruptor que deia on-off que el pare engegava al matí quan s’aixecava i apagava a la nit, quan es posaven al llit. Aquest botó ens anava molt bé quan la mare ens manava coses i el pare no hi era. Quan passava això, el pitjàvem i aprofitàvem per engegar la tele per veure dibuixos. Tanmateix, això no ho fèiem molt sovint perquè la mare s’enfadava com una mona i de vegades es bloquejava. Llavors, li havíem de prémer el botó de reset.
Al panell de control, la mare també hi tenia una llumeta que al matí era verda, al migdia taronja i cap al vespre era vermella. Els dies que la fèiem enfadar molt, la llum es posava vermella abans d’hora i al cap de poc es posava intermitent. Llavors el pare l’hi endollava a l’esquena un cable que anava connectat a un carregador i, aquest, a la paret. La mare s’havia de quedar quieta una estona mentre la recarregàvem. Si, pel que fos, no ens adonàvem que la llumeta feia pampallugues, de sobte la mare queia damunt la taula si era asseguda o directament al terra si estava dempeus. En aquestes ocasions, el pare es posava les mans al cap i l’agafava en braços per estirar-la al llit o al sofà i l’hi connectava al cable. Quan, al cap d’una estona, tornava a obrir els ulls, fèiem veure que no havia passat res, perquè no s’enfadés amb nosaltres. El pare ens deia: “Dissimuleu, nens, dissimuleu”.
Ens agradava molt escoltar els contes que ens explicava la mare i menjar els pastissos que ens preparava. Se sabia tots els contes i totes les receptes del món. Però com que la mare tenia visió i oïda supersòniques, no se li passava res del que fèiem. Quan s’enfadava no ens explicava contes ni ens feia pastissos.
A diferència del que feien altres pares amb dones humanes, el nostre pare no va canviar la mare per una altra dels successius nous models que van anar sortint al mercat i que tenien més prestacions. El pare se l’estimava molt a la mare, i van envellir plegats. Quan el pare va morir, el vam incinerar i quan ho va fer la mare, poc temps després, vam optar per fer-la fondre enlloc de portar-la a la deixalleria. Un amic de la família que era escultor, es va oferir a treballar amb les restes de tots dos (pols i metalls fosos barrejats) per fer-nos una escultura que des de llavors reposa al prestatge de la xemeneia. “Al·legoria a l’amor etern”, ens va dir que es deia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada