dilluns, 13 d’octubre de 2014

La nit màgica (Antònia García)

Era comprensible que, després d'aquella temporada tan dolenta, em sentís deprimit. No em venia de gust res, ni tan sols aquell arròs tan bo que cuinava la mare. Patia d'insomni. A les tardes, era incapaç d'agafar els pinzells i acabar el quadre que havia començat. Tenia el que se'n diu una crisi de creativitat. Els companys de l'estudi d'art i el professor ho veien però no sabien com ajudar-me. I van ser unes companyes, que també estudiaven art, les qui van saber trobar la manera.
            Fou una tarda a principi d'octubre, ho recordo molt bé. Jo havia passat tota l'estona mirant la tela sense fer ni una sola pinzellada, com altres dies. El professor m'havia estat mirant, preocupat, sense gosar dir-me res. Quan vam plegar, la Natàlia, la Teresa i la Maria van allargar l'estona de camí fent petites parades, entretingudes amb la conversa. Jo anava amb elles i no hi vaig tenir cap inconvenient: a casa no m'esperava ningú i tant me feia arribar a una hora com a una altra.
            Va ser en passar per la cruïlla que les tres dones es van aturar al mig del carrer, em van envoltar i van alçar els ulls cap al cel. Jo també ho vaig fer. Allà dalt, una esfera argentada, rutilant, projectava una claror blanquinosa damunt dels carrers. Totes tres alhora, van anar aixecant els braços, les mans obertes i els dits ben separats, en direcció a l'astre de la nit. Els seus llavis amb prou feines es movien en un murmuri que anà pujant de to fins que es va convertir en una mena de clam: Zaturena inge dotena... Zaturena inge dotena... Zaturena inge dotena...! En la negror del firmament, la lluna esdevingué una dama blanca que escampava la cabellera albina al seu voltant i els ulls, ombrejats per uns cèrcols grisos, eren com uns llampecs que foradaven la nit. Aleshores, el tros d'asfalt on érem es desprengué amb una remor somorta, junt amb la terra i les pedres que hi havia a sota, i vam ser transportats amunt, sota la mirada d'aquella imatge fantàstica que omplia de claror la ciutat.
            La impressió que vaig rebre va ser tan forta, tan inexplicable, que no tinc paraules per descriure com em sentia, voltat per les meves companyes esdevingudes fades o fetilleres, que no sé ben bé què eren. Amb elles vaig viatjar cap a l'espai tremolós de magnetisme on regna la lluna, l'encantada sobirana de la foscor nocturna. Ens vam submergir en una barreja de colors i reflexos d'un cromatisme esclatant que projectaven les esferes celestes, com si forméssim part d'un calidoscopi immens. Ens acompanyaven, intermitents, els sons i els silencis siderals.
            No sé quan de temps va durar aquell viatge al·lucinant. Sigui com sigui, em vaig trobar una altra vegada a la cruïlla, envoltat de la Natàlia, la Teresa i la Maria, somrients com de costum. Vaig mirar a terra: no hi havia cap senyal a l'asfalt. Tot era normal. Les tres dones estaven parlant de les seves coses, com si res. No vaig gosar preguntar-los què havia passat, no fos cas que el cervell m'hagués fet una mala passada o que hagués estat sotmès a alguna mena d'hipnotisme.
            Aquella nit vaig dormir de raig, com una soca. Em sentia bé, força bé. Quan a la tarda següent vaig anar a l'estudi d'art, la primera cosa que vaig fer va ser omplir la paleta de colors i els vaig començar a barrejar amb desfici. Frisava per omplir de tonalitats màgiques la tela, orfe de colors durant massa dies. El professor, sorprès, m'observava. La Natàlia, la Teresa i la Maria, sense que jo me n'adonés, van creuar les mirades i es van picar l'ullet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada