dilluns, 13 d’octubre de 2014

Un toc de màgia (Pilar Zabala)

Han passat ja uns quants anys des d’aquell benaurat dia que els Reis Mags d’Orient li van dur al meu germà el seu desitjat “Joc de Màgia”. Recordo el seu entusiasme i les llargues estones que hi dedicava per tal de seguir al peu de la lletra totes les indicacions fins que, a la fi, va aconseguir realitzar uns trucs tan plens de misteri  que a mi em tenia bocabadada.
En aquells dies, i com era d’esperar, el meu germà aprofitava totes les ocasions possibles per ensenyar a amics i familiars les seves habilitats per a fer aparèixer o desaparèixer cartes, mocadors, llapis i altres objectes menuts. De debò que tots ens mostràvem encantats amb les extraordinàries dots d’actor que sobresortien en les seves actuacions.
Però hi havia un problema, els seus trucs eren limitats, no anaven més enllà del que es podia aprendre amb aquell joc i aviat es va adonar que no en tenia prou, volia saber-ne més i no deixava d’insistir als pares perquè el portessin a estudiar a una escola de màgia.
Em va confiar que volia arribar a ser un gran mag i tenir el poder necessari per fer desaparèixer totes aquelles coses que no li agradaven perquè el feien patir. Deia que un cop tingués coneixement de les paraules precises faria un toc amb la vareta màgica i llavors tot quedaria solucionat.
Començaria a fer de manera que tothom tingués feina i que a ningú li faltés el menjar i un sostre on refugiar-se, que les bombes es convertissin en rams de flors abans de caure a terra i que, de les metralladores, en sortissin confits. D’aquesta manera s’acabarien les guerres i la gent de tots els països viuria feliç.
Benaurada innocència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada