En un viatge pel riu Nil, estava jo
relaxada, asseguda en una confortable butaca a la coberta del vaixell que ens
transportava riu enllà direcció Asuan. Les fosques aigües emmirallaven les
ribes ufanoses de color maragda. La terra conreada segons ancestrals costums
lluïa mostrant els fruits agraïts als afanys d’aquells camperols que en tenien
cura.
La imatge, tot i
ser actual em remetia a segles anteriors, no pels camps, sinó per les persones
que els conreaven. Vestien llargues túniques o “xilabes” i duien el cap
embolicat amb el que semblava una llarga tira de roba, els peus descalços o amb
babutxes. Cridava l’atenció l’ús de galledes lligades a llargues cordes, les quals llançaven una
vegada rere altre al riu per treure l’aigua i regar els camps. Tal i com ho
havien fet els seus avantpassats, sense afegir-hi cap innovació.
La placidesa del
moment era propici per somiejar. De sobte vaig notar que la nau es vinclava i
el rum-rum dels motors havia
desaparegut.
Una veu atiplada
em tragué de l’èxtasi i obrint els ulls vaig veure que el vaixell s’havia
transformat; semblava la nau del Faraó i jo anava vestida amb robes lleugeres
de lli, sandàlies ajustades a les cames mitjançant unes cintes daurades, els
braços carregats de polseres d’or i els dits de les mans plens d’anells a quin
més valuós.
No m’ho podia
creure. Qui era jo i què representava aquell canvi. De sobte ho vaig veure
clar. A la beguda que em va servir el cambrer una estona abans hi hauria afegit
un elixir màgic que em feia viure èpoques passades, de més de dos mil anys
enrere. Vaig pensar, bé, endavant, a veure que passa...
I el que va
passar ... una mà d’home agafà la meva convidant-me que el seguís i així ho vaig
fer.
A l’embarcador
ens esperava un baldaquí daurat; després d’asseure’ns-hi es va posar en marxa. Vuit
robusts esclaus ens dugueren a través d’una multitud que s’obria davant nostre,
passarem per l’avinguda de les Esfinxs, quaranta al cantó dret i vint al cantó
esquerre representades amb caps de moltons que volien simbolitzar l’energia procreativa
i el poder d’Amón-Ra que protegia la imatge del Faraó.
Quant estàvem a
punt de creuar el primer Piló un raig de sol em va fustigar, la claror no em
deixava obrir els ulls i vaig quedar-me atordida.
―Senyoreta,
senyoreta, que es troba bé?...Què li passa...No contesta...
―Això és
símptoma d’una insolació, s’haurà quedat adormida asseguda aquí i vés...
―Ai, on sóc.
Vull baixar del baldaquí, em mareja el balanceig.
―Senyoreta està
a bord d’un vaixell fent una travessia pel riu Nil.
―Oh, sí... Però he
viscut uns moments meravellosos, algú m’ha tocat amb una vareta màgica. Pot ser
l’esperit del Riu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada