dilluns, 13 d’octubre del 2014

Oh! La màgia (Carme Marquès)

En un viatge pel riu Nil, estava jo relaxada, asseguda en una confortable butaca a la coberta del vaixell que ens transportava riu enllà direcció Asuan. Les fosques aigües emmirallaven les ribes ufanoses de color maragda. La terra conreada segons ancestrals costums lluïa mostrant els fruits agraïts als afanys d’aquells camperols que en tenien cura.
La imatge, tot i ser actual em remetia a segles anteriors, no pels camps, sinó per les persones que els conreaven. Vestien llargues túniques o “xilabes” i duien el cap embolicat amb el que semblava una llarga tira de roba, els peus descalços o amb babutxes. Cridava l’atenció l’ús de galledes lligades a  llargues cordes, les quals llançaven una vegada rere altre al riu per treure l’aigua i regar els camps. Tal i com ho havien fet els seus avantpassats, sense afegir-hi cap innovació.
La placidesa del moment era propici per somiejar. De sobte vaig notar que la nau es vinclava i el rum-rum  dels motors havia desaparegut.
Una veu atiplada em tragué de l’èxtasi i obrint els ulls vaig veure que el vaixell s’havia transformat; semblava la nau del Faraó i jo anava vestida amb robes lleugeres de lli, sandàlies ajustades a les cames mitjançant unes cintes daurades, els braços carregats de polseres d’or i els dits de les mans plens d’anells a quin més valuós.
No m’ho podia creure. Qui era jo i què representava aquell canvi. De sobte ho vaig veure clar. A la beguda que em va servir el cambrer una estona abans hi hauria afegit un elixir màgic que em feia viure èpoques passades, de més de dos mil anys enrere. Vaig pensar, bé, endavant, a veure que passa...
I el que va passar ... una mà d’home agafà la meva convidant-me que el seguís i així ho vaig fer.
A l’embarcador ens esperava un baldaquí daurat; després d’asseure’ns-hi es va posar en marxa. Vuit robusts esclaus ens dugueren a través d’una multitud que s’obria davant nostre, passarem per l’avinguda de les Esfinxs, quaranta al cantó dret i vint al cantó esquerre representades amb caps de moltons que volien simbolitzar l’energia procreativa i el poder d’Amón-Ra que protegia la imatge del Faraó.
Quant estàvem a punt de creuar el primer Piló un raig de sol em va fustigar, la claror no em deixava obrir els ulls i vaig quedar-me atordida.
―Senyoreta, senyoreta, que es troba bé?...Què li passa...No contesta...
―Això és símptoma d’una insolació, s’haurà quedat adormida asseguda aquí i vés...
―Ai, on sóc. Vull baixar del baldaquí, em mareja el balanceig.
―Senyoreta està a bord d’un vaixell fent una travessia pel riu Nil.
―Oh, sí... Però he viscut uns moments meravellosos, algú m’ha tocat amb una vareta màgica. Pot ser l’esperit del Riu?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada