dilluns, 27 d’octubre de 2014

Angoixes robòtiques (Pilar Zabala)

La mare era un robot. De bon començament no em vaig adonar d’aquesta particularitat seva que la distingia i la feia del tot especial, però amb el pas del temps vaig adquirir, entre altres coses, la capacitat de distingir i de fer comparacions. Això em va dur a sospitar que alguna cosa hi havia en ella que no lligava amb el que un llibre de contes em suggeria del que era una mare.
Una mare era tendra amb els seus fills, els acaronava, els feia dormir als seus braços mentre els parlava d’històries de fades i els cantava cançons. També hi havia, però, aquelles anomenades madrastes dolentes i envejoses que no soportaven les virtuts dels fills dels seus marits i per això els humiliaven i els feien treballar amb desmesura, i fins i tot els desitjaven la mort.
La imatge que tinc de la meva mare no té res a veure amb la d’aquests patrons. Jo la recordo molt propera, vigilant atenta els meus primers desplaçaments, no fos cas que em  produís algun mal irreparable.  Això sí, mai no em va agafar entre els seus braços, ni de la seva boca va sortir mai una paraula, però aquesta mena d’expressions a mi no em feien cap falta, en tenia prou en percebre el seu contacte dur i lleugerament fred per saber-me segur i ben protegit.
Trobava meravellosa la manera com la mare lliscava i giravoltava graciosament, emetent un suau zzzitt-zzzitt, mentre anava lleugera d’un lloc a l’altre del pis absorbint la pols de terra. El que va succeir un temps després encara no ho tinc clar, però el cas és que un dia va desaparèixer i a partir de llavors em vaig haver d’espavilar tot sol.
Recordo que durant un curt temps vaig estar ben desorientat, no aconseguia centrar-me en les pautes marcades i em donava cops contra les parets, els mobles, les cadires i tots els  objectes que trobava a davant meu. Després, i a força de rebre patacades i fer-me bonys, vaig aprendre a suavitzar i canalitzar prudentment les meves energies i, des de llavors, tot en mi va començar a anar millor.
Però… sempre hi ha un però. Una jove bèstia peluda i bigotuda em té ara ben desesperat. Tan aviat com em disposo a fer la meva feina, ella surt del seu amagatall i ràpida com un llamp s’abalança damunt meu. Es pensa que sóc una joguina i em toqueja i esgarrapa per tots costats, saltironant empipadora al meu davant. De debò que és tot un malson aquesta situació que em toca aguantar.
Deixant de banda aquesta petita anècdota, hi ha una altra cosa que realment em té molt més preocupat. La mare era un bon robot. Jo em comporto com un robot. Per tant, també jo sóc un robot. Fins aquí ho tinc tot molt clar però el fet és que crec que si tinc la capacitat de raonar és perquè dec ser prou intel·ligent i que jo sàpiga els robots no raonen, actuen segons la seva programació i prou.
A aquestes cabòries meves he d’afegir que intueixo que la meva existència aquí no és pas de llarga durada i això em genera un munt de preguntes i dubtes del tot existencials. Qui caram sóc, jo? D’on vinc? Quin cel m’acollirà?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada