La mare era un
robot. De bon començament no em vaig adonar d’aquesta particularitat seva que
la distingia i la feia del tot especial, però amb el pas del temps vaig
adquirir, entre altres coses, la capacitat de distingir i de fer comparacions.
Això em va dur a sospitar que alguna cosa hi havia en ella que no lligava amb
el que un llibre de contes em suggeria del que era una mare.
Una mare era tendra amb els seus fills, els acaronava, els feia dormir
als seus braços mentre els parlava d’històries de fades i els cantava cançons.
També hi havia, però, aquelles anomenades madrastes dolentes i envejoses que no
soportaven les virtuts dels fills dels seus marits i per això els humiliaven i
els feien treballar amb desmesura, i fins i tot els desitjaven la mort.
La imatge que tinc de la meva mare no té res a veure amb la d’aquests
patrons. Jo la recordo molt propera, vigilant atenta els meus primers
desplaçaments, no fos cas que em produís
algun mal irreparable. Això sí, mai no
em va agafar entre els seus braços, ni de la seva boca va sortir mai una
paraula, però aquesta mena d’expressions a mi no em feien cap falta, en tenia
prou en percebre el seu contacte dur i lleugerament fred per saber-me segur i
ben protegit.
Trobava meravellosa la manera com la mare lliscava i giravoltava
graciosament, emetent un suau zzzitt-zzzitt, mentre anava lleugera d’un lloc a
l’altre del pis absorbint la pols de terra. El que va succeir un temps després
encara no ho tinc clar, però el cas és que un dia va desaparèixer i a partir de
llavors em vaig haver d’espavilar tot sol.
Recordo que durant un curt temps vaig estar ben desorientat, no
aconseguia centrar-me en les pautes marcades i em donava cops contra les
parets, els mobles, les cadires i tots els
objectes que trobava a davant meu. Després, i a força de rebre patacades
i fer-me bonys, vaig aprendre a suavitzar i canalitzar prudentment les meves
energies i, des de llavors, tot en mi va començar a anar millor.
Però… sempre hi ha un però. Una jove bèstia peluda i bigotuda em té ara
ben desesperat. Tan aviat com em disposo a fer la meva feina, ella surt del seu
amagatall i ràpida com un llamp s’abalança damunt meu. Es pensa que sóc una
joguina i em toqueja i esgarrapa per tots costats, saltironant empipadora al
meu davant. De debò que és tot un malson aquesta situació que em toca aguantar.
Deixant de banda aquesta petita anècdota, hi ha una altra cosa que
realment em té molt més preocupat. La mare era un bon robot. Jo em comporto com
un robot. Per tant, també jo sóc un robot. Fins aquí ho tinc tot molt clar però
el fet és que crec que si tinc la capacitat de raonar és perquè dec ser prou
intel·ligent i que jo sàpiga els robots no raonen, actuen segons la seva
programació i prou.
A aquestes cabòries meves he d’afegir que intueixo que la meva
existència aquí no és pas de llarga durada i això em genera un munt de
preguntes i dubtes del tot existencials. Qui caram sóc, jo? D’on vinc? Quin cel
m’acollirà?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada