dilluns, 20 d’octubre de 2014

La nevada de 1962 a Barcelona, va portar cua (Montserrat Fortuny)


Era el dia de Nadal, em vaig llevar primer que tothom i, en aixecar les persianes de la galeria, vaig fer un crit: “Està nevant…!” I tant que nevava, més que mai no ho havia vist jo; queien uns flocs enormes, espessos, seguits; a estones voleiaven, com si ballessin i, de tant en tant, queien ràpids, com si fossin calamarsa.
Tothom es va llevar corrents, els meus germans i jo, contents, meravellats. Els pares, no tant, van dir que si durava gaire estona, seria un inconvenient, fins i tot un perill per a la ciutat.
Sortosament nosaltres no havíem d’anar a dinar a casa de ningú, teníem l’àpat de Nadal ben preparat per fer-lo a casa, i menjar per a uns quants dies també. Però hi va haver persones que no van poder arribar a casa de parents o amics i es van quedar sense dinar nadalenc, perquè no funcionaven ni tramvies ni autobusos i el metro, en aquella època, no arribava a tots els punts de la ciutat. I anar per Barcelona a peu, era molt arriscat, amb tota la neu que es va anar acumulant per tots els carrers.
Però que n’era, de bonic, tot el paisatge…! Era una veritable preciositat…! Vàrem anar tots fins a la plaça Joanic, i els arbres tots blancs, les plantes… Els meus germans i jo vàrem arribar-nos al parc Güell i no tinc paraules per descriure-ho. La feina va ésser després, per a tornar. Cada vegada hi havia més gruix de neu i ens hi enfonsàvem.
Després es van publicar fotos de tota la ciutat: el parc de la Ciutadella, la Sagrada Família, la catedral i, no cal dir, el parc Güell; en fi, tot. També hi va haver caigudes, accidents, malalts i parteres que no van poder ser atesos perquè no circulaven les ambulàncies.
Al cap de tres dies, tots els veïns vàrem pujar al terrat per llençar la neu al carrer, perquè era perillós, es podia foradar pel pes que suportava. Tots amb pales, anàvem llençant la neu glaçada al carrer. De sobte, va entrar un noi al terrat, cridant, ben enfadat, que li estàvem tirant la neu damunt del seu auto, que tenia immobilitzat dessota mateix. Li vaig demanar perdó en nom de tots i… la seva expressió va canviar immediatament i va dir que, si li deixàvem fer, ens ajudaria en la nostra feina i ens indicaria com havíem de llençar les palades de neu perquè no caiguessin damunt de cap més cotxe. Era alt i ben plantat, molt atractiu.
Així ho vàrem fer, i vàrem començar una bona conversa, explicant-nos, tots dos, quina feina teníem, on treballàvem, etc. En acabar, em va dir, sense que ho sentissin els veïns, que si podia acompanyar-me l’endemà, a treballar, perquè era perillós anar fins el despatx a peu, tota sola. Li vaig dir que sí i… tot va començar.
Quina nevada més meravellosa…!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada