dilluns, 6 d’octubre de 2014

Confidències (Anna Collado)

ID 12657613 ©Cameron Miles| Dreamstime.com
—No puc creure el que em dius... No pot ser!
La noia de trets orientals que diu això és jove, no arriba a la trentena. És prima, molt prima, alta i no té gaire pit, però té unes corbes ben definides. Duu els cabells llargs i llisos, despentinats, lligats precàriament amb una pinça del mateix color de la cabellera: negre. Porta roba còmode i ampla, com d’estar per casa: uns pantalons de xandall gris i un jersei gruixut de coll alt i de color negre. Com que té el coll llarg i prim, el coll alt del jersei no li queda ajustat. Seu a la vora de la taula en una cadira que li ve baldera i mentre pronuncia aquests mots ha anat pujant simultàniament les mans fins al rostre i s’ha tapat la boca fort, com si volgués taponar una canonada per evitar que en ragi l’aigua.
A l’altre costat de la taula, hi seu un home de mitjana edat i aspecte desmanegat. També té trets orientals. Porta barba de quatre dies i els cabells, ni curts ni llargs, gruixuts i aspres, enfilen cap al cel desafiant la gravetat. Vesteix camisa blanca amb una ratlleta fina de color blau cel i uns pantalons de llana foscos. La jaqueta, encara freda del carrer, penja del respatller com si l’hagués deixat caure del pis de dalt fent punteria. La màniga dreta arrossega pel terra, mentre que l’esquerra ha quedat de l’inrevés i reposa sota l’abric entortolligada al respatller de la cadira.
A la sala hi ha poca llum tot i que les cortines estan descorregudes. Això és en part, perquè al carrer ja és gairebé fosc i, en part, perquè la finestra dóna a un pati de llums envoltat d’edificis. Una bombeta de no més de 60 W penja d’un fil elèctric del sostre, un pèl descentrada amb relació a la ubicació de la taula. Per aquest motiu la noia queda més il·luminada que l’home. Aquest diu:
—Em sap greu, porto molts anys mirant de trobar el millor moment per dir-t’ho. Però finalment m’he convençut que mai no arribarà aquest “millor moment”...
La noia deixa de tapar-se la boca i ara oculta tot el rostre  darrere les mans. L’home s’aixeca i camina arrossegant els peus fins al costat de la noia. Allarga la mà lentament fins a imprimir una lleugera pressió sobre l’espatlla de la noia.
—Deixa’m! —diu la noia enretirant-se de sobte per deslliurar-se del contacte de l’home.
Seguidament, s’aixeca d’una revolada i corre fins a una de les habitacions. L’home es queda palplantat al costat de la cadira buida on seia la noia fins ara. Just abans d’entrar a l’habitació, la noia es deté i mirant cap a l’home diu:
—Recull les teves coses i vés-te’n ara mateix. No et vull veure mai més.
—Però... —comença a dir l’home.
Sense ni tan sols mirar-lo, la noia entra a l’habitació i tanca la porta de forma sorollosa al seu darrere.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada