dilluns, 13 d’octubre de 2014

La Quimeta (Núria Soler)

Cada vegada que anava a casa de la Sra. Quimeta, una velleta amiga de la família que vivia sola, tenia una impressió estranya quan arribava al replà del seu pis. No sabia com descriure-la, només era una sensació, com si alguna cosa flotés en l’aire, un no sé què que m’estremia.
Alguna vegada li ho havia comentat però ella reia, amb aquell riure dolç que ensenyava les genives gairebé sense dents, em passava les mans per les galtes i deia:
—Tu sempre amb aquestes manies, t’ho hauràs de fer mirar perquè sinó quan siguis tan gran com jo et tancaran a St. Boi.
Després em passava gairebé un parell d’hores fent-la xerrar, sempre del mateix, de quan era jove que va córrer mig món quan encara no estava ben vist que una noia campés tota sola per “aquests mons de Déu”.
Em feia ballar el cap perquè a casa ningú no recordava que la Quimeta s’hagués mogut del barri. Jo ho atribuïa a alguna dèria de joventut que amb els anys s’havia anat transformant en realitat en el seu subconscient.
El fet és que m’entretenia força amb els relats que desgranava per a mi i no em semblava que s’inventés res, tot era coherent i em semblava força real.
Uns veïns em van avisar que semblava força malalta perquè li parlaven i no els responia, no sabien què fer. I vaig córrer. En entrar al pis em va embolcallar aquella sensació però molt més forta, em semblava que no tocava de peus a terra. En aquest estat em vaig dirigir a la seva habitació i la vaig veure amb la cara tranquil·la, plàcida, feliç i tot. Li vaig parlar però no em va contestar, res, com si no hi fos. Em vaig acostar per tocar-la però no vaig trobar el cos, només tocava el llençol. Aquella figura no hi era. Tota jo em vaig quedar enravenada, els ulls em donaven la seva imatge però no hi havia matèria.
Em vaig trobar asseguda a la butaca de sempre, sense recordar com hi havia anat a parar, escoltant el relat del seu últim viatge: -
—Sí noia, tenia moltes ganes d’anar a veure el sostre del món, L’Everest. Tantes expedicions, tants muntanyencs que s’escarrassen per arribar al cim, alguns fins i tot hi deixen la vida i jo, aquí asseguda sense haver-hi estat encara i a fe que ha valgut la pena. Ja veus de cop em vaig decidir però, no m’ho tinguis en compte, em vaig distreure d’avisar-vos. Per això els veïns es van estranyar, tants dies sense veure’m!
Hi he rumiat força i no n’he tret l’entrellat però...el dia que torni a fer-li visita li demanaré si ha estat mai al Perito Moreno i si em diu que no li proposaré d’anar-hi juntes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada