La meva mare era un
robot i encara no sap ningú com va poder ser que arribés jo. Els metges deien
que aquell part no era cosa d’ells. La van portar a casa d’un manyà que no se
n’havia vist mai de tan fresques i el pobre va dir que no s’atrevia a tocar ni
un cargol no fos cas que el nadó en sortís perjudicat.
La
pobra mare ja no podia suportar més aquells dolors i decidí tornar a casa i
tenir un part natural però no massa modern. Sobretot que no la posessin a la
banyera car es podia rovellar abans d’hora. S’estirà al llit i ajudada per una
veïna decidida, entre xerrics de ferralla i esbufecs recargolats, vaig veure la
llum.
Diuen
que no vaig pas plorar per més que em van estovar el darrere amb un martell.
Vist que era un nadó ben parit ho van deixar córrer no fos cas que se’m
deslloriguessin les articulacions. La mare es va recuperar del part amb
rapidesa i,- pobra mare-!, em mirava i no sabia pas que n’havia de fer, de mi.
No tenia ningú que la podés guiar car l’enginyer que la va fer i que em va fer
havia desaparegut en saber el fet inesperat.
No
us puc explicar com vaig créixer perquè no tinc records tret d’aquestes dades
que aquella veïna decidida em donà. Va
dir-me que la mare se’n va sortir prou bé de la meva creixença tot i que no pot
especificar que em donava de menjar. Recorda que sempre fèiem una fortor, com
de lubricant, i m’ho crec perquè jo encara continuo buidant les ferreteries de
tots els tipus de greix que hi puc trobar. No hi ha res que em faci sentir més
malament que el xerric de ferro rovellat quan surto a donar un vol.
Com
que estic fet a tot, m’ocupo de qualsevol cosa que m’encarreguen, penjar
quadres, adobar aixetes, cargolar o descargolar visos encallats i tot allò que
pugueu menester. Ai, ja m’he fet propaganda, em sap greu, però com que tot
compta per explicar una vida...
El
que més trobo a faltar són amics i amigues de la mateixa condició. Només una
vegada que vaig anar a la deixalleria a veure les restes de la mare, vaig
trobar una noia feta com jo però al cap de poc temps em vaig adonar que només
venia amb mi perquè la untava sobradament però després anava a la seva. Aquesta
actitud no em va agradar gens i vaig preferir seguir tot sol.
A
vegades, quan penso en la mare, trobo a faltar les estones que estàvem junts i
m’ensenyava a fer tot això que us he explicat tot i que jo he anat ampliant
coneixements perquè ara hi ha un fotimer de cargols i claus i visos i tot de frontisses diferents i m’he de posar al dia si vull continuar
subsistint d’aquesta feina. A la llarga ja sé on aniré a parar, quan a les articulacions ja no els faci efecte cap vaselina.
Algú,
després de furgar-me tots els racons per provar d’aprofitar alguna cosa m’enviarà
a una pila de residus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada