dilluns, 27 d’octubre de 2014

Jo, mig robot (Núria Soler)

La meva mare era un robot i encara no sap ningú com va poder ser que arribés jo. Els metges deien que aquell part no era cosa d’ells. La van portar a casa d’un manyà que no se n’havia vist mai de tan fresques i el pobre va dir que no s’atrevia a tocar ni un cargol no fos cas que el nadó en sortís perjudicat.
La pobra mare ja no podia suportar més aquells dolors i decidí tornar a casa i tenir un part natural però no massa modern. Sobretot que no la posessin a la banyera car es podia rovellar abans d’hora. S’estirà al llit i ajudada per una veïna decidida, entre xerrics de ferralla i esbufecs recargolats, vaig veure la llum.
Diuen que no vaig pas plorar per més que em van estovar el darrere amb un martell. Vist que era un nadó ben parit ho van deixar córrer no fos cas que se’m deslloriguessin les articulacions. La mare es va recuperar del part amb rapidesa i,- pobra mare-!, em mirava i no sabia pas que n’havia de fer, de mi. No tenia ningú que la podés guiar car l’enginyer que la va fer i que em va fer havia desaparegut en saber el fet inesperat.
No us puc explicar com vaig créixer perquè no tinc records tret d’aquestes dades que aquella  veïna decidida em donà. Va dir-me que la mare se’n va sortir prou bé de la meva creixença tot i que no pot especificar que em donava de menjar. Recorda que sempre fèiem una fortor, com de lubricant, i m’ho crec perquè jo encara continuo buidant les ferreteries de tots els tipus de greix que hi puc trobar. No hi ha res que em faci sentir més malament que el xerric de ferro rovellat quan surto a donar un vol.
Com que estic fet a tot, m’ocupo de qualsevol cosa que m’encarreguen, penjar quadres, adobar aixetes, cargolar o descargolar visos encallats i tot allò que pugueu menester. Ai, ja m’he fet propaganda, em sap greu, però com que tot compta per explicar una vida...
El que més trobo a faltar són amics i amigues de la mateixa condició. Només una vegada que vaig anar a la deixalleria a veure les restes de la mare, vaig trobar una noia feta com jo però al cap de poc temps em vaig adonar que només venia amb mi perquè la untava sobradament però després anava a la seva. Aquesta actitud no em va agradar gens i vaig preferir seguir tot sol.
A vegades, quan penso en la mare, trobo a faltar les estones que estàvem junts i m’ensenyava a fer tot això que us he explicat tot i que jo he anat ampliant coneixements perquè ara hi ha un fotimer de cargols i claus i visos i tot  de frontisses diferents  i m’he de posar al dia si vull continuar subsistint d’aquesta feina. A la llarga ja sé on aniré a parar, quan  a les articulacions ja  no els faci efecte cap vaselina.
Algú, després de furgar-me tots els racons per provar d’aprofitar alguna cosa m’enviarà a una pila de residus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada