Eulàlia (Núria Soler)

Jo anava amb la mare a voltar per aquell barri moltes tardes. Baixàvem des de la plaça de Catalunya o per la Via Laietana des del Portal de L’Angel o pel carrer Comtal fent una paradeta obligada a La Montserratina a comprar coca. A la mare li agradava passejar per aquells carrers que s’endinsaven en l’antiga Ciutat Comtal que més tard vaig saber que era on havia viscut de petita.

A mi em semblaven molt estrets i foscos però vaig arribar a copsar la bellesa dels murs antics, dels grans portals o de les minúscules portetes que semblava que una persona no pogués entrar-hi.

I, la vaig veure. Era una dona gran, s’estava asseguda a la portalada d’una casa antiga que havia conegut temps millors. Allà, al caire del carrer, en una minúscula placeta on conflueixen quatre carrers, en una cadira baixa de boga, mirava passar la gent.

Com que jo era una mica tabalot, m’hi vaig plantar al davant i l’hi vaig dir:

—Hola, em dic Eva i passejo amb la mare. Aquests carrers ens agraden molt, semblen molt antics i són estrets. Això no m’agrada tant perquè hi entra poca llum, però la mare em diu que aquestes pedres, les dels carrers i les cases, tenen molta història. Vostè la sap, la història?

La mare es va disculpar: “Aquesta nena!”

La dona no es va moure, semblava que formés part del pas de la porta, ella i la cadira. La mare m’estirava de la mà però jo no em movia. Va aixecar el cap, em va mirar i va dir:

—Hola Eva, jo em dic Eulàlia. Vaig néixer en aquesta casa i sempre hi he viscut i, sí, sé molta història d’aquest barri. Va ser un barri força ric, hi vivien mercaders benestants, però d’això en fa un fotimer d’anys. A casa m’explicaven que per aquesta porta hi entraven carruatges tirats per cavalls i també altres mitjans de transport carregats de teles precioses que venien de terres molt llunyanes, de l’Índia i de la Xina. Algun avantpassat hi comerciava. En aquesta placeta sempre hi havia rebombori, s’hi aplegaven compradors i venedors de mercaderies molt diverses. Aquí s’hi feien transaccions de tota mena. Ara, ja ho veus, la gent hi passa sense adonar-se de res. Ningú no es fixa en aquestes cases que podrien explicar un sens fi d’històries però, és clar, les pedres només parlen a qui els demana explicacions. I ara resulta que una xiqueta els en demana, doncs escolta bé:

»A mi m’havien dit que una dona molt bonica vivia en aquesta casa. Hi vivia tota sola, no tenia família, el marit havia mort en una de tantes guerres i no tenia fills. Una serventa era tota la seva companyia. Diuen que no l’hi agradava gaire sortir de casa però la serventa la incitava que ho fes, no és bo aïllar-se. Ella ho feia a contracor, donava un volt pel barri tot recordant quan ho feia de jove que les cames saltaven soles i tenia feina a reprimir-les perquè no estava ben vist que una senyoreta de casa bona es comportés d’aquella manera.

»Un matí, en sortir de casa, es va trobar una nena asseguda al pas de la porta, aquí mateix on sóc jo. S’estava quieta i plorava sense fer soroll. La dama s’hi acostà sense fer cas dels precs de la serventa que no ho considerava adient. Amb una mà li alçà la cara i li semblà tan bonica que en quedà corpresa. Li demanà quina era la causa del seu plor i escoltà trasbalsada que s’havia quedat sense casa perquè el pare feia tres dies que era mort. No recordava la mare, no sabia si era viva o morta i l’amo a qui son pare servia l’havia fet fora.

»El passeig es va acabar de seguida. La dama l’acollí i en va tenir cura. A partir d’aleshores ni l’una ni l’altra s’estaven mai a casa, cada dia sortien, compraven el que els abellia o voltaven pels carrers. Aquella nena es va fer gran i un dia va dir que volia veure món i va marxar.

»Ja sé que el món és molt gran però algun dia acabarà de voltar-lo i jo, mentrestant, l’espero aquí, asseguda.