dilluns, 20 d’octubre de 2014

La plaça de Sant Felip Neri (Antònia García)

La plaça de Sant Felip Neri és al cor de la Barcelona vella, al barri del Call. Queda tancada, protegida del soroll d'altres llocs de pas. La major part dels edificis que l'abracen són antics i li donen un caràcter especial, harmoniós. Al mig hi ha una font, amb rajoles blanques i verdes al fons de la pica com a ornament. Dues grans acàcies omplen la plaça d'un mantell groc quan és el temps de la florida. La plaça encomana serenor, tranquil·litat... Uns nens que s'acosten a la font per tocar l'aigua, un avi que pren el sol, uns xicots asseguts a terra...
Des que va venir a viure a Barcelona, en Jim n'és un enamorat. Sobretot, de l'anomenat Barri Gòtic. Quan té temps lliure, agafa la guitarra i busca un lloc per fer una mica de música. Ha de ser un lloc que l'inspiri, perquè ell fa la lletra i la música de les tonades. Es deixa portar per l'ambient, pensa unes paraules, assaja unes notes i s'ho va apuntant tot en una llibreta.
Una tarda va anar a la plaça de Sant Felip Neri. Era un bon lloc. Es va asseure a la pedra de la font i va estar uns moments contemplant aquell espai assossegat, impregnant-se de la quietud, flairant l'olor de les flors de les acàcies... Amb dits àgils va arrencar uns acords a la guitarra, buscant amb el pensament una frase, potser un vers. Aleshores va sentir unes veus molt a prop i va mirar al seu voltant per veure qui parlava. Però estava sol, no hi havia ningú més. I doncs? D'on venien, les veus? Es va alçar i va fer un tomb per la plaça, mirant cap a les portes i les finestres de les cases. Res de res. Solitud absoluta. En canvi, en Jim sentia les veus cada cop més fortes, més entenedores.
Les pedres! Eren les veus de les pedres! Es passà la mà pel front i es va repenjar al tronc d'una de les acàcies, respirant profundament uns quants cops seguits. Va mirar a terra, hi va posar la mà. Les pedres li parlaven, n'estava ben segur! Li deien que allà a sota s'amagaven restes d'antigues sepultures, oblidades des de feia segles. Després en Jim s'acostà a l'església, tocà amb suavitat els esvorancs de les parets i tot d'una s'estremí: li pujaren des de la punta dels dits uns crits esfereïdors, sentí a la pell un terrabastall fortíssim. Les pedres de la façana, plenes de cicatrius, li feren saber de l'explosió de les bombes durant la guerra, de les morts de tants infants en uns soterranis d'allà mateix, i de les morts de tantes persones innocents. Li parlaren de la destrucció de totes les cases de la plaça, i que només havia restat la façana de l'església i poca cosa més.
De totes aquestes desgràcies li parlaren, les pedres. I no es podia acabar de creure que en un lloc com aquell, tant plàcid, hagués passat tot allò. Però aquells edificis, les antigues cases gremials... No li havien dit, les pedres de l'església, que tots els edificis havien estat aterrats? Va travessar cap a l'altre costat de la plaça i acostà la mà a les cases. Les parets li explicaren que havien estat traslladades allí des de carrers que havien desaparegut a causa del nou urbanisme de la ciutat. Gràcies a elles, la plaça de Sant Felip Neri, un cop refeta, tenia aquell encant característic.
Va tornar a la font i va enfonsar la mà a l'aigua. En va sorgir un cúmul de veus infantils, com una xerradissa d'ocells, que es va escampar per tota la plaça. Passats uns moments, en Jim posà mans a la guitarra, féu vibrar les cordes i cantussejà les primeres paraules d'una cançó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada