dilluns, 6 d’octubre del 2014

Què se’n va fer (Pilar Zabala)

Com si fos un lladre furtiu faig girar la clau dins el pany procurant de no fer gaire soroll perquè no vull alertar de la meva presència els veïns del replà, no tinc ganes de donar explicacions, prou que ho he fet aquests últims dies.
            El cor em batega accelerat quan, desprès de titubejar uns instants, em decideixo a traspassar el llindar de la porta. A dins, la foscor ho cobreix tot, guardant per a ella tots els sentiments i totes les intimitats que es van amagar dins la part més fonda de tots els racons.
            No en tinc prou amb obrir els llums, necessito que la claror del matí es faci present en totes les habitacions i és per això que avanço ràpidament cap al balcó i pujo la persiana fins a dalt de tot. També obro de bat a bat totes les finestres perquè s’esvaeixi la fortor pesant que ha impregnat amb olor de resclosit tot el que hi ha dins d’aquest pis.
            Un silenci cautelós acompanya les meves passes per tota la casa i curiosament, jo que sóc tan poruga, em sento prou segura i tranquil·la, tot i que reconec que encara persisteix en mi una certa recança perquè el que avui he vingut a fer aquí no és precisament una visita de compliment.
            Sóc una intrusa que ve a furgar dins la reservada intimitat d’una persona estimada. Malgrat això començo a fer una ullada dins la seva habitació, on un abric, un parell de jaquetes, algunes bruses i un reguitzell de vestits de diferents èpoques pengen ara desmanegats i mig confosos dins l’armari, fent costat a uns quants jerseis de llana curosament plegats en un dels prestatges. Llençols, tovalloles, mantes i vànoves conviuen repartits entre la resta d’estanteries, mentre que les camises de dormir i la roba interior comparteixen un mateix espai dins un calaix més gran. Damunt la tauleta de nit un plateret de porcellana acull un anell, un rellotge, unes arracades, una cadeneta amb una medalla i un collaret de fantasia. A dins, i sota un paper descolorit que sembla intentar protegir la fusta, descobreixo la fotografia d’un jove i atractiu soldat que mira somrient a la càmera, i que jo no aconsegueixo identificar.
            En els dos primers calaixos d’un vell escriptori es barregen caòticament un munt de fulls informatius, garanties caducades, receptes mèdiques, un contracte de lloguer del pis i una bona pila de rebuts.
            Sóc a punt de donar per acabada la meva inspecció quan de sobte, al fons de l’últim calaix, un embolcall lligat amb un cordonet esgrogueït apareix amagat darrere una caixa de cartó que és plena de fotografies de familiars i d'amigues. Un cop obert el paquet m'adono que guardava una sèrie de cartes dirigides totes a la meva tieta.  Sóc conscient que no tinc cap dret a tafanejar una correspondència que ella va preservar tan ben amagada, però tot i així estic decidida a fer-ho i, per tranquil·litzar la veu de la meva consciència, em dic que segurament no es tracta de res important.
            Em frena una mica comprovar que totes les cartes duen la firma d’una mateixa persona, un home que es diu Enric. Em limito a llegir entre línies alguns pocs fragments i amb això ja en tinc prou per adonar-me que es tracta d’una fluida correspondència dins un període de guerra entre un soldat i el que es coneix com una “madrina de guerra”. Aquesta descoberta m’ha dut a tenir coneixement d’una vivència de la meva tia que jo desconeixia completament. Ella, que va confiar-me molts dels sentiments i situacions que van dirigir la seva vida, mai no em va parlar d’aquest fet.
            I jo ara em faig les preguntes següents: Què se’n va fer, d’aquell xicot? Les expressions que feia servir en les seves cartes semblen correspondre a una persona prou seriosa i no hi ha dubte que el seu interès per la meva tieta va anar creixent en la mateixa mesura que es reafirmava la seva correspondència. Va arribar a sentir ella, realment, el mateix interès envers ell? O va ser només una mostra de generositat i bona disposició cap a un soldat que estava combatent al front? Van tenir l’oportunitat de conèixer-se personalment? Què va motivar que no se seguissin escrivint? Potser ell va morir a la guerra?  És, aquest jove, el mateix que es mostra somrient a la fotografia amagada dins la tauleta de nit?
            Són moltes les preguntes que acudeixen a la meva ment i que han quedat sense resposta. Em sap greu haver de reconèixer que mai no arribaré a descobrir el desenllaç ni quin va ser el motiu que va fer acabar la relació que un dia llunyà es va iniciar entre un soldat, des del front de guerra, i la meva tieta. Ella es va endur cap al més enllà aquest secret que guardava gravat dins el més profund del seu cor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada