N’estava tip de tot allò. Em creia incapaç de sentir un altre cop aquell
mareig, l’estirada d’orelles i tota aquella gentada al meu davant rient,
xisclant i aplaudint. Ho patia en la meva pell dues o tres vegades per setmana.
Pels meus bigotis que estava disposat a posar-hi remei!
El dia que vaig dir prou ho vaig escenificar de
manera prou clara. Quan l’amo va provar, un cop més, d’introduir-me dins el
barret de copa, m’hi vaig negar. Allà dins hi passaven coses estranyes que
feien que em maregés i perdés la noció del temps i de l’espai. Per això vaig
fer ús de tot el meu potencial per evitar-ho. L’estratègia era clara: agafat de
mans i peus a la vora del barret, vaig provar d’evitar que m’hi introduís. A
més d’aferrar-m’hi amb totes les meves forces, també vaig esforçar-me en posar ben
rígida l’espinada i així impossibilitar l’operació.
 |
ID 38055433 © Lineartestpilot |
Dreamstime.com
|
—Puto conill de merda! —és tot el que recordo
haver sentit abans d’estampar-me contra el terra amb tanta força que ni la
rigidesa en que tenia l’espinada va poder evitar que aquesta es partís en dos.
Ara sento una escalforeta cada cop menys agradable
i veig la campana greixosa de la cuina tot just abans que una cascada d’arròs caigui
damunt meu. Més enllà de la tassa que el contenia, la rialla fastigosa de l’amo
és la darrera imatge que guardo a la retina, la qual està mig velada per un tel
d’oli bullent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada