La mare era un
robot, un veritable robot. Era metòdica, organitzada, constant, incansable...
Tenia un control gairebé mecànic del temps. Cada hora programada, ni un instant
perdut. Cada cosa a la seva hora. A les seves mans, els imprevistos no
existien. Tenia la fórmula per sortir del pas de qualsevol situació.
Quan jo era petit em pensava que les mares eren així, sempre amatents,
sempre previsores. Fins que un dia vaig anar a una festa d'aniversari d'un
company del parvulari. Oh, quina sorpresa! La pobra mare del meu amiguet no
dominava la mainada, anava de corcoll, neguitosa, de la cuina al menjador,
portant pastissets i refrescos, mentre la munió de petits monstres li
trasbalsàvem la casa. Aleshores vaig saber que cada mare és un món.
Un dia els pares em van portar al Tibidabo. El parc d'atraccions em va
agradar molt. Al castell de la bruixa, anava agafat de la mà de la mare. Tot
estava controlat. Això tenia un greu inconvenient. Com podria experimentar
l'emoció de no saber com me'n sortiria, d'aquell lloc fosc, ple de sorolls i
d'aparicions estranyes? M'hauria agradat entrar-hi sol, al castell. Així hauria
sabut què era la incertesa i la por. Amb la mare, no hi havia manera de tenir
por de res. Però va passar una cosa estranya: quan estàvem a la sala dels
autòmats, veient els moviments tan repetitius d'aquelles figures, se'm va
ocórrer dir: “Fan com tu, mare!” Va ser la primera vegada que la mare va quedar
perplexa, sense saber reaccionar.
Els anys van passar. Va arribar el moment tan desitjat d'emancipar-me
dels pares. Llavors vaig començar a viure per mi mateix, amb els avantatges i
els inconvenients que això comporta. Com que no m'assemblava a la mare, vaig
rebre per totes bandes. Però em sentia lliure. Lliure per equivocar-me, per
encertar-la, per rectificar...
Un dia em van telefonar des de l'hospital. La mare havia patit un
accident. Hi vaig córrer. Massa tard. Ja era morta. El pare estava tan
trasbalsat que no podia explicar-me què havia passat. Deia coses inconnexes:
“Obstrucció bilateral... disfuncions... xarxa neuronal...” Mentre aplicaven un
tranquil·litzant al pare, va sortir un cirurgià i em va dir: “Miri, es veu que
la seva mare ha estat en contacte amb una font d'energia i ha patit un
col·lapse”. “Què vol dir, doctor, que la mare s'ha electrocutat?”, vaig
exclamar. El metge va moure el cap. “Els senyals que presenta són aquests, sí,
però... Em sap greu, encara hem de determinar la causa exacta de la mort. No ho
veiem clar.”
Ens van demanar de poder estudiar el cos, pel bé de la ciència, i ho
vam acceptar. No hi va haver cap resultat concloent, però. No vaig arribar a
saber què li havia passat, a la mare. Des de llavors, el pare està en mans d'un
psiquiatre. I jo he tornat a viure amb ell, per poder atendre'l més bé.
El cas és que, des que torno a estar en l'espai que era de la mare, des
que faig servir els objectes que ella utilitzava, els estris de cuina, els
mobles... m'adono que estic canviant. M'estic tornant més disciplinat, més com
era ella. Potser és l'edat, junt amb les circumstàncies actuals, però he perdut
aquelles ganes de ser lliure que tenia de jove. Ara, el que faig és posar ordre
en les meves coses i portar una regularitat en tot. I vigilo molt especialment
que no em falli el procés automàtic seqüencial o que no em sobrevingui una
càrrega de tensió que em pugui provocar un curtcircuit i em saltin les
connexions bioelèctriques...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada