Endevina quina plaça és (Carme Marquès)

Quan Barcelona era petita estava emmurallada. Un carreró fosc i adovellat s’obria a una placeta tancada per edificis antics, seus dels oficis més diversos, ―en un d’ells visqué Apel·les Mestre, nomenat Mestre en Gai Saber l’any 1.908― Diuen que en temps passats hi havia hagut el cementiri més antic de la ciutat, fossar fet servir pels jueus del Call.

N’heu endevinat el nom, oi que sí? Doncs, aquets és el meu racó predilecte pel que representa en la història de la ciutat. Són fortes les sensacions que m’ aclaparen cada vegada que hi vaig, sobretot quan la tarda declina i les ombres envaeixen les parets dels edificis  i ressalten encara més el caràcter auster de les pedres mil·lenàries. Al bell mig de la plaça hi ha una font octogonal, de pedra.

M’hi assec, deixo les cames penjant, balancejo els peus i m’aclapara una sensació desconeguda que assaboreixo amb delit.

Actualment és molt difícil trobar aquests espais de pau. La invasió del Turisme no ho permet. Hi entren en estols grups de persones, fan grups i uns i altres a ple pulmó intenten explicar allò que toca, com si d’un disc ratllat es tractés. El que més els crida l’atenció són els senyals evidents a la façana de la església Oratori de Sant Felip Neri, cicatrius de batalles de guerres.

També conserva aquest indret records del meu nuviatge. Passejades fetes amb calma, sense cap pressa, només deixant que els minuts passessin dolçament tot escoltant parlar les pedres que ens contaven la seva història.