dilluns, 6 d’octubre de 2014

Tots havien callat (Antonia García)

Hi va haver un temps que en els pobles petits tothom es coneixia, els veïns s'ajudaven, es tenien afecte, però també s'odiaven fraternalment. L'amistat, com la malvolença, podien ser molt fortes. Ho sé perquè vaig néixer en un poble i encara recordo les baralles salvatges entre parents i entre amics de l'ànima. Però després me'n vaig anar. I ara, després de molts anys, en les meves visites esporàdiques m'he de fer explicar qui és l'un i on viu l'altre. Sóc una mica foraster al meu poble.
            Aprofitant les vacances estiuenques, vaig passar uns quants dies a la vella casa pairal. La mare fa anys que és morta. El pare va perdent la memòria. Sort que els oncles, que viuen a prop, tot sovint li fan companyia. Vaig estar content: encara sap que sóc el seu fill i que em dic Francesc.
            Un matí vaig anar a la barberia a tallar-me els cabells. El barber, un home xerraire que no sap estar callat ni un moment, va acabar d'enllestir un client i se'n va acomiadar: “Adéu, Ramon!”, li va dir. L'altre li va donar uns copets a l'esquena: “Fins aviat, Nasi!”. I de seguida em va fer seure mentre em donava una explicació que jo no havia demanat: “Aquest xicot, en Ramon, sempre ve a la mateixa hora en punt. És una persona molt organitzada, aquest mig parent teu”. Jo vaig objectar, sorprès: “Bé, algun cop l'he vist pel poble però no m'és pas parent, que jo sàpiga”. Llavors el barber va quedar en suspens per un instant, la pinta en una mà i les tisores en l'altra. Va ser un moment molt curt però me'n vaig adonar. L'home va reaccionar, va canviar de conversa de seguida preguntant-me, com si res: “Què, deixem una mica de patilla?”.
            Mentre tornava cap a casa anava pensant en el comentari del barber. Vaig preguntar al pare: “Pare, quants parents tenim, aquí al poble?” A poc a poc, tot dubtant, em va anar dient uns quants noms que jo ja sabia. Cansat per l'esforç mental, em va dir que ho preguntés a sa germana, la tia Remei, que tenia més bona memòria.
            A la tarda, quan la tia Remei i l'oncle Jaume van venir a casa una estona, com tenien per costum, m'ho vaig fer venir bé i vaig encetar el tema. La meva tia em va recitar tota una lletania de noms de parents, amb abundosos detalls de tota mena. M'ho vaig empassar estoicament, esperant que sortís un Ramon. Però no fou així. “No hi ha ningú més, tia Mei?” “Ningú més, Francesc. Encara et semblen pocs? I per què ho vols saber, tot això?”. Em va semblar notar un punt de prevenció en el seu to de veu. “Oh, per curiositat! Així, si no m'he descomptat, entre fills, néts, cosins, padrins i de tot, som vint-i-vuit de família, només aquí al poble! Déu n'hi do!”.
            Però jo no en tenia prou. No estava segur que la tia Mei m'ho hagués explicat tot. Així que vaig fer les meves indagacions, fins i tot vaig anar a consultar l'arxiu parroquial. Allí vaig trobar que al llibre de casaments faltaven dues pàgines. Algú les devia haver arrencades però l'actual rector no en sabia res. Vaig decidir anar a trobar aquell Ramon a casa seva mateix. Li vaig dir el motiu de la meva visita. I ja que el barber, involuntàriament, havia comès la indiscreció, ell va decidir explicar-me tota la història.
            Va començar parlant-me dels avis. El germà de la meva àvia, que es deia Joan, s'havia casat amb la Maria de can Moreu. Però la Maria va morir i en Joan, passats uns mesos, es va tornar a casar amb la Tina, una noia soltera que ja havia tingut una filla, no se sabia amb qui. Això, en aquella època, per a alguna gent del poble i sobretot per a la meva família, es veu que va ser motiu de crítica i d'escàndol. Tant va ser el rebuig contra en Joan, la Tina i la seva filla Laia, que els avis no van voler parlar amb ells mai més, ni volgueren saber-ne res de res, com si no existissin. Fins i tot van decidir silenciar aquella història als descendents.
            En Joan i la Tina no van tenir fills. La Laia duia els cognoms de sa mare. Aquestes dues circumstàncies van anar de perles per amagar els fets als més joves, els de la generació dels meus pares, que només saberen que l'oncle Joan no es feia amb la resta de la família, que havia quedat viudo i no havia tingut fills. Ni una paraula sobre el segon casament i l'existència de la Laia. I l'altra generació, la meva, vam continuar en la ignorància. La Laia s'havia casat i havia tingut dos fills, un d'ells era en Ramon, que és si fa no fa de la meva edat. Ells sí que ho sabien tot, però també havien callat per desig exprés de la Tina. I mai no es va saber qui havia estat el pare de la Laia.
            Als pobles petits, ja se sap, també hi ha de tot. Hi ha qui sap guardar un secret i qui no. Al meu poble, ningú no havia badat boca durant molts anys. Però aquell estiu, en Nasi, el barber, amb aquelles paraules i aquell instant de quietud sobtada, em proporcionà l'indici que em dugué a descobrir un secret que només ho era per a una part de la meva família.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada