dilluns, 6 d’octubre de 2014

Aquells llibres (Núria Soler)

Quan entro al despatx se’m fa un buit a l’estómac, l’avi ja no hi és i aquest espai ha perdut l’encant.
Era un lloc mig prohibit. Només hi podia entrar si ell hi era i jo alguna vegada havia fet trampa però, mai no he aconseguit saber com, ell sempre se n’adonava i em deia: - Què, xiqueta, hi has trobat res de nou? Em quedava sempre ben astorada. Com podia...?
El que més m’atreia era la lleixa plena de llibres ben alienats per ordre alfabètic d’autors però, entremig, hi havia muntanyetes, algunes en equilibri precari, d’exemplars en completa disbauxa. Aquests canviaven de posició d’un dia a l’altre.
Des de ben petita em permetia agafar i fullejar qualsevol dels que estaven ben endreçats, els altres, els de les muntanyetes, eren intocables. M’ha costat molts anys entendre el perquè.
Algun cop, el pare o la mare el reptaven quan veien el llibre que jo fullejava:- Pare, això encara no és per la nena! Ell, invariablement, responia:- No hi ha cap llibre que faci mal a ningú i prohibir només esperona.
Ara, aquí, sola davant aquestes muntanyetes que no va tenir temps d’endreçar o d’amagar em demano si m’és lícit escodrinyar-los. M’hi acosto amb prevenció, alguna cosa em diu que l’avi em mira, amb aquell posat adust que només emprava quan el desobeïa. Tot i això la curiositat és més forta que el record. Allargo la mà, el primer llibre és prim, té poques pàgines. L’obro i el que hi veig m’astora. Només hi ha fotografies, totes de l’avi. Quan era nen amb la mare, en un grup d’escolars, en una taula amb un mapa d’Espanya darrere seu, vestit amb pantalons llargs amb un missal a les mans, amb toga d’advocat i birret...
Em sorprenc a mi mateixa en descobrir que l’avi havia estat nen i jove i...aquesta em deixa esglaiada...no pot ser, ell amb uniforme de falangista i amb galons. No m’ho puc creure!
Les mans em tremolen, remeno tots aquells altres llibres: discursos d’en José Antonio, proclames d’espanyolitat, donant la mà a en Franco i fotos, arengues en castellà amb la seva firma. D’una estrebada llenço tots aquells llibres per terra, no puc cridar, els ulls no tenen llàgrimes, em quedo enravenada davant tot aquell merder i unes mans m’agafen fort les espatlles. Són  les del meu pare, m’abracen i amb un fil de veu em diu: a ell no li hagués agradat que te n’assabentessis, sempre se’n va penedir quan es va adonar de tot el mal que havien fet. De jove es va deixar portar per una idea equivocada i després...després el mal ja estava fet. Es passava el dia regirant tota aquesta púrria i demanant-se com havia pogut deixar-se entabanar. Però no pateixis, ell no fer la guerra, no va matar ningú.
No m’ho puc treure del cap; no, no va fer la guerra però va formar part d’aquells, aquells...no trobo la paraula per definir-los. Em queden moltes preguntes per fer però tinc por, por que les respostes em facin mal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada